més que 100!
L’any Vallverdú, Vallverdú 100 anys, ha estat, i és, una mena de marató d’actes per part de l’homenatjat. Que hi sigui present i que ho faci amb aquesta clarividència i vitalitat és un motiu d’orgull nacional. Són nombroses les referències a les xarxes que el destaquen: el Departament de Cultura, la revista Núvol, el diari Ara, etc. L’efemèride i l’oportunitat de poder-lo veure i saludar en alguns d’aquests actes i d’estar en contacte amb la comissària i amiga Carme Vidal m’omple de satisfacció. Però què és per a mi Josep Vallverdú?
En primer lloc, vull posar en valor la lectura iniciàtica dels seus llibres. La vinculació compartida amb el Col·legi Mare de Déu de Montserrat de Les Borges Blanques em va permetre, per gust i per obligació acadèmica dels «Flares», de llegir la majoria de les novel·les juvenils del literat i alguna més, ja més gran, a l’institut Josep Vallverdú del poble (te’n saps lector devot!). El fet de tenir-lo a mà, literalment a la cuina o al menjador escolar, em permetia de poder-lo anar a buscar per fer-lo signar les obres. Aquest curs, a l’institut Antoni de Martí i Franquès, del qual en sóc director, hem fet un vídeo amb les portades i temes de la majoria d’aquests petits tresors de la literatura juvenil.
En segon lloc, la lectura adulta: tant de les memòries (amb especial tendresa la lectura de Desmudat i a les golfes) com de la novel·la històrica (les múltiples referències a espais comuns a La presó de Lleida em són un fil conductor ineludible) o la poesia, encara em sé atrapat per la senzillesa i emotivitat de la Ronda de boires. Resseguint Josep Maria Aloy, en destaco la varietat de gèneres i la riquesa temàtica, l’emplaçament en escenaris atractius, els personatges vitals, el llenguatge elegant, la constel·lació de valors i la ironia; el fan un artista singular, d’ofici o, com va dir Isidor Cònsul, un autor «tot terreny». I, recordo, cantar l’himne de la comarca al qual va posar lletra Oliver de Les Garrigues!
El tercer lloc, compartim, ja fa 25 anys (poca cosa!!!), una pàgina a cada número de la revista Terrall de Les Borges Blanques, el meu estimat poble. Sempre em plau de veure com és capaç de posar en valor una idea en tantes poques línies. També compartim ofici; som docents de llengua i literatura catalanes. Encara recordo quan estudiava les oposicions, cap al 2005, i feia servir el seu llibre d’aula que es va editar quan era professor de l’homònim institut del poble.
El quart lloc, tenim una passió compartida; la dialectologia i les paraules. Recordo el seu estudi sobre «el futur imperatiu» que usem en les nostres contrades (Pensaràs-hi, eh!) i el fet de posar en valor el lèxic com un patrimoni heretat i a cultivar. En la meua tesina i en la tesi esmitjanada hi faig referència. I també, el que ho relliga tot, una passió compartida pel país i per la gent, per la llengua (el seu darrer llibre, La Llengua viscuda, en seria la mostra), la cultura, el patrimoni, etc.
En cinquè lloc, compartim (jo segueixo el seu estel!) una sentiment de pàtria que volem plena!
Em sé petit, ínfim, davant de l’homenot però m’hi sé veure referenciat. M’agrada saber-me’n lector i mirall seu perquè al final escriure és «només» un acte de reescriure; fer-ho dels millors només et fa ser, una mica, millor! Per molts 100 i més anys!