Tramitar aviat i bé les renovables, una qüestió (també) de recursos
Una de les històries més referenciades de l’escriptor austro-hongarès Franz Kafka és la que relata les desventures d’un individu que s’enfronta a la utopia d’obrir-se camí dins del laberint burocràtic de l’administració d’un poble al que acaba d’arribar. Em refereixo a la novel·la El castell.
El protagonista, un tal K., experimenta la frustració de quedar constantment empantanegat en els absurds mecanismes administratius implantats pel poder per a (no) gestionar la vida dels habitants del poble i les seves necessitats. No en soc un expert, però m’atreveixo a dir que si el cognom de l’escriptor ha derivat en l’adjectiu kafkià és en molt bona mesura per les situacions que vivim els ciutadans quan interactuem amb l’Administració.
L’endarreriment que portem a Catalunya a l’hora de desplegar les energies renovables té moltes causes, la principal és, com hem reiterat en aquests articles, la indecisió política a l’hora de vèncer les resistències locals a la implantació dels parcs solars i eòlics que necessitem per complir amb els objectius de la transició energètica que, recorde-m’ho, ens hem donat entre tots.
Però al darrere d’aquest factor encara no resolt tenim també un problema d’agilitat en les tramitacions dels parcs, pels feixucs (i massa vegades kafkians) procediments de l’Administració, però també, i cal dir-ho, pels insuficients recursos humans i econòmics que hi ha a l’estructura tècnica que ha de gestionar un volum extraordinari de sol·licituds, un volum que, per definició, seguirà sent molt elevat en els propers anys. Si és que volem complir amb aquests objectius que, repeteixo, ens hem fixat entre tots.
En les darreres setmanes, dues notícies sobre el ritme de tramitació dels parcs renovables han provocat la perplexitat del sector. D’una banda, la que informava que a Catalunya un 17% dels projectes presentats perdien el dret de connexió a la xarxa (i els avals econòmics corresponents) perquè l’Administració no havia tramitat a temps la declaració d’impacte ambiental.
De l’altra, la barra lliure que s’ha produït a nivell de la resta de l’Estat amb l’aprovació massiva de avaluacions ambientals de projectes per desencallar l’endarreriment acumulat, amb uns volums que obliguen a pensar que aquests estudis s’han fet tard i malament, el que representa una irresponsabilitat que tampoc afavoreix el sector. Perquè quan quelcom es fa sense rigor, al final afloraran els defectes fons i de forma.
Independentment dels factors antropològics, sociològics i polítics que podrien explicar aquest fet diferencial entre Catalunya i la resta de l’Estat (un tema que donaria per a una tesi doctoral), crec que és una qüestió d’interès general que la tramitació dels parcs eòlics i solars es faci justament amb l’enfocament contrari del que s’està materialitzant aquí i allà: en lloc de tard i malament necessitem que les coses es facin aviat i bé. Perquè ens hi juguem molt.
I per a això, a banda de voluntat política, necessitarem una Administració amb més recursos per canalitzar el pic de feina extraordinari que les renovables donen i donaran en els propers anys, pel bé de tots, no em cansaré de repetir-ho. I no oblidem que podem tenir una finestreta única per entrar els projectes, però que al darrere hi ha, encara, un laberint de passadissos, ja que els projectes de renovables impliquen a departaments molt diversos, i això sempre complica més les coses (impacte ambiental, seguretat industrial, ocupació urbanística, etc.).
I quan dic recursos, em refereixo molt especialment a recursos humans. Si abans un tècnic gestionava deu projectes l’any, en el context actual són i seran deu al mes. És, per tant, una situació extraordinària que requereix recursos extraordinaris. Si no els posem, tots plegats haurem d’assumir aquella frustració que sentia K. en els seus estèrils intents d’obrir-se camí cap al Castell. I ens podrem adjudicar l’adjectiu que deriva del cognom de l’autor d’aquesta gran metàfora literària.