Record de Maria Antònia Ferrer

Aquesta setmana ha mort Maria Antònia Ferrer i Bosch després d’una llarga i intensa vida. Altres que la van tractar més i en moments clau de la seva vida en podrien escriure una semblança més personal que no la que jo puc esbossar a partir dels meus records i la informació de què disposo. La vaig conèixer quan ella era professora d’Història a la llavors Universitat de Barcelona a Tarragona i jo estudiant de Filologia. A l’aula, només vaig tenir ocasió d’assistir a un molt breu curs de doctorat que impartia sobre festes populars; de la professora i de la historiadora n’hauria de traçar la silueta Montserrat Duch, la seva deixebla més destacada. Fora de la universitat, jo en sentia parlar a Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, amics de la família. Tant n’eren amics que Jaume Vidal va arribar a escriure una petita peça dramàtica perquè la interpretessin els llavors nens Arola; un d’ells, l’editor Alfred Arola, me la va ensenyar fa uns quants anys. Maria Antònia Ferrer va desenvolupar una activitat no prevista en una dona durant una època, el franquisme, en què el règim pregonava que les dones s’havien de dedicar a la casa i a l’home i deixar a la masculinitat les feines i les responsabilitats de pes en la societat. Ella no va acceptar aquest model femení que ara es denomina patriarcal i que en la circumstància de la dictadura s’identificava directament com a falangista.

Aquesta deu ser una de les raons per les quals la Universitat Rovira i Virgili, quan va decidir instituir una distinció per reconèixer les persones i les entitats que han defensat els drets de les dones, li va posar el seu nom. Universitària en un temps en què no era gaire habitual que les dones ho fossin, no es va limitar a exercir la professió sinó que va participar en les accions d’una forçosament cautelosa però decidida oposició al franquisme. Va ser una peça important en la fundació del col·legi Pax l’any 1962 i en la línia de renovació pedagògica que va emprendre. Com a historiadora, va investigar sobre els segles XIX i XX –va dedicar la tesi doctoral al Trienni Liberal a Tarragona– i per a ella devia representar una satisfacció particular, atès el seu tarragonisme, la redacció d’una Història de Tarragona que, a requeriment seu, vaig prologar. Va viure immergida en el món de l’art i el pensament. A més de l’amistat amb escriptors com Josep Anton Baixeras, sense moure’s de l’ambit familiar, el seu germà Fèlix la connectava amb el teatre i el seu marit, Lluís, amb la pintura. No devia ser fàcil per a Maria Antònia Ferrer pujar els sis fills i continuar treballant quan va morir el seu home, Lluís, «Sito» Arola, però al cap dels anys se’n devia sentir compensada. Els fills que jo conec, i que em disculpin els altres, han estat i són persones significades a la ciutat i més enllà: Lluís, biòleg, ha estat rector de la nostra universitat; Alfred i Fèlix, editors d’aquella fàbrica d’il•lusions que és Arola editors; Raimon, professor i poeta... Quan es va jubilar, va escriure sobre mites clàssics i es va divertir amb la recuperació de la memòria culinària familar amb La cuina de Tiamtipatiro (receptes de la sogra). La seva ha estat una vida marcada per l’orgull de la pertinença a un país, a una ciutat i a una família, per la passió per la cultura i la pedagogia i per la persistència en la defensa uns drets negats a les dones. En cada un d’aquests àmbits ha deixat empremta personal i escrita.