Ping-pong

Un amic de la infantesa, que està en bona forma física, em comentava a Ciutadella de Menorca a les passades festes de Nadal que no sabia on seria si no fos pel ping-pong. Que és un bon exercici físic i de reflexos. Però el problema apareix quan aquest esport és practicat per una part, perquè mai és convenient generalitzar, de la classe política estatal i autonòmica.

El ping-pong que practiquen aquestes persones en realitat no té res a veure amb l’esport tradicional perquè no implica cap mena d’esforç físic, ja que, en general, estan asseguts i només fan moure la llengua.

Aquesta sí i amb rapidesa. I s’han afeccionat tant a aquesta mena de ping-pong lingüístic i sui generis que fins i tot han convertit el Congrés, el Senat i els Parlaments autonòmics, en grans taules de ping-pong. Però, a més a més, aquests practicants s’ho prenen amb tanta dedicació que de mica en mica la taula va tornant gran i en aquests moments es pot dir que fins i tot Espanya sencera és una gran taula de ping-pong i, per tant, ja som rècord mundial i medalla d’or olímpica fins i tot abans de celebrar les olimpíades.

Aquesta nova versió política d’aquest esport consisteix que les pales del ping-pong són, en realitat, les llengües, d’on surten les pilotetes amb una velocitat i potència inversemblant i de manera constant en unes partides inacabables que francament no tothom vol o pot seguir. Però potser el més important i que distingeix amb més intensitat aquest vessant polític de l’amable esport tradicional és que si bé no és obligatori assistir a les partides si ho és curiosament treure i pagar entrada, ja que en definitiva el ping-pong polític es paga en impostos, sobretot aquests dies que totes i tots estem amb la campanya de la renda.

I les primeres figures d’aquest esport polític arriben a estar tan entrenades i preparades que, ningú sap com s’ho fan, però arriben a llançar envers pilotetes de ping-pong fins i tot autèntiques pilotes de tenis per causar més impacte. No vull pensar que s’arribin a llençar pilotes de rugbi.

Però aquest nou esport nacional, a banda que no és gratuït com hem dit, la qual cosa ja té prou importància, té un altre problema també no menor i és que els seus jugadors es dediquen especialment a això, ja que són professionals, i aquí ve el problema més greu, perquè no tenen temps per fer gestió que és el que interessa realment a les ciutadanes i ciutadans per ajudar-los en el seu dia a dia.

Tant és així que s’ha arribat a l’extrem que no hi ha pressupostos pel 2024 ni a l’Estat ni a la Generalitat catalana, la qual cosa és tan important com curiós i pintoresc. I que, per cert, afecta serveis bàsics com la salut, l’ensenyament i amb influència indirecta també a l’atur mitjançant els contractes d’obra pública. És a dir, que afecta persones vulnerables. Però els responsables d’aquestes situacions continuen jugant i jugant al ping-pong lingüístic i polític en una partida infinita.

I davant d’això, amigues i amics lectors, algunes ciutadanes i ciutadans i de cada dia més i malgrat que tenen l’entrada pagada per veure aquests llargs i interminables espectacles, de cada dia són més aquells a qui no els interessa i el que sí que fan és que quan arriba la nit comencen a jugar al ping-pong però amb les estrelles i fins que surt, ja de matinada, l’estrella de l’alba.