Muntanyes, ceguesa i passió per ser feliç
El pròxim 11 d’agost, Gerard Descarrega, atleta paralímpic invident, subcampió del món dels 400 metres en els Jocs de Paris 2023, i l’alpinista Òscar Cadiach, primer català en assolir els catorze cims de 8000 metres de la terra sense oxigen addicional, emprenen una nova aventura amb el seu projecte ‘Cims a cegues’, una proposta inclusiva i singular, que té per objectiu pujar a les muntanyes més espectaculars del món i comprovar, en aquests entorns, fins on arriben els límits d’un ésser humà que ha perdut el sentit de la vista.
Seduïts per la força i la bellesa de la natura, ja han superat l’Aneto (3404 m), el Mont Blanc (4808 m), el Munt Kenya (4979 m), el Punta Lenana (4985 m), el Nelion (5188 m), el Pisco (5672 m) i en les pròximes setmanes pretén fer el cim de la muntanya més alta del Perú, el Huascarán (6762 m), abans, però, passaran pel Chachani (6057 m).
Amb ells hi va també el Xisco López, atleta, productor de documentals i bon amic del Gerard; així que tot s’enregistra. Vaig poder gaudir de la pel·lícula Cumbres a ciegas que van presentar en el marc del Cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona i que enguany tenia el lema «Com a fita, la Superació». Em va captivar perquè és una història molt inspiradora, plena d’il·lusió, de valentia, de resiliència, de dosis immenses de coratge per afrontar les adversitats i de perseverança per trencar barreres que podrien semblar indestructibles.
Poc dies després vaig quedar amb l’Òscar i, mentre conversàvem tranquil·lament tot prenent un vi, em va convidar a implicar-me en el projecte des de la meva faceta de comunicadora i integrar-me d’aquesta manera en la causa. És un plaer i un privilegi que em permet viure una mica més de prop les emocions, preocupacions, reptes i il·lusions que hi ha al darrera d’una iniciativa d’aquestes característiques ja que, per molt captivadora que sigui, és difícil de dur-la a terme, no només per les dificultats físiques, sinó també d’organització, d’obtenir els recursos adients, de planificació, d’encaixar les realitats personals de cadascú, de promoció, de prendre consciència del retorn social que pot tenir i de les activitats de socialització i educatives que es podrien organitzar, doncs és una proposta molt inspiradora, humana, única al món i facilitadora de grans aprenentatges.
L’Òscar ho viu com un repte no absent de responsabilitats de dia i de nit, doncs no és el mateix que vagin a un refugi i li digui al Gerard: aquí tens la llitera, el lavabo, la taula... i ell, que funciona de manera autònoma, s’hi pot adaptar ràpid, que estar en un camp d’alçada, o en plena tempesta de neu i de vent dins de la tenda i haver de sortir de nit amb aquestes condicions, amb risc de relliscar prop d’un precipici, o haver de maniobrar amb les esquerdes o enmig d’un huracà.
Això implica mesurar molt els recorreguts, triar el terreny més adequat per minimitzar riscos com els ponts de neu i els allaus, tan per ell com per la cordada que integra tot l’equip, perquè avancen tots lligats. L’Òscar està convençut que se’n sortiran per tenacitat i perseverança, però també amb molta prudència i humilitat, actuant amb respecte i seguretat envers les muntanyes. També remarca el fet que el Gerard s’adapta molt bé. Li falta la vista, però desenvolupa molt els altres sentits, a més té una gran motivació i una molt bona orientació.
Pel Gerard, gaudir d’aquesta experiència d’alta muntanya és un projecte de vida, un somni fet realitat. Amb determinació i molt content m’assegura que en aquestes expedicions té una sensació de llibertat i de pau interior molt potent, pels paratges bonics, com glaciars, volcans... dels quals gaudeixen; unes muntanyes precioses on pràcticament estan sols. Aquesta solitud i tenir un objectiu ambiciós, com és fer el cim o intentar-ho, li dona una motivació molt forta i recarrega molt les piles per tornar després a la vida diària d’esportista d’alt rendiment amb una altra mentalitat i amb una altra energia interna molt positiva.
El Gerard assegura que la muntanya és una part molt important de la seva vida, tot i que no es pot dedicar tan com voldria, perquè li dona moltíssimes experiències, adrenalina, pau, treball en equip, companyonia i el fa sentir molt feliç.
Unes sensacions que em corrobora l’Òscar. Per a aquest, ‘Cims a cegues’ és un estímul molt important. Li agrada compartir les emocions que ha tingut amb les alçades i que la resta de gent senti el mateix que ell ha arribat a percebre, tot i que és molt difícil transmetre els sentiments, perquè és una cosa molt íntima i molt personal, m’observa. Però pensa que amb aquesta activitat que fan a les muntanyes obtenen la felicitat. Sempre Amunt!