Literatures d’Europa

Caminant pel carrer Fortuny de Tarragona, veureu que des de fa unes setmanes la façana de la Biblioteca Pública llueix el número 175. Són els anys que compleix una institució amb vocació de servei i arrelament al territori. I el cert és que no cal ser un especialista en literatura per delectar-se llegint.

La literatura de cada país està influïda, és clar, pel seu context històric i per les vivències dels propis escriptors i els lectors, o potser no? També la manera com s’explica la pròpia història literària pot ser diversa segons l’indret. Precisament fa uns dies, consultant llibres a la Biblioteca del carrer Gasòmetre em van preguntar si hi havia gaire diferència entre allò que s’ensenyava a les facultats de lletres d’Itàlia, Alemanya o França, on he tingut el goig d’estudiar uns quants anys.

Comencem per Itàlia, on el Renaixement és, de manera especial, un dels grans fils conductors i focus d’estudi en l’àmbit literari i històric. Trobarem els versos de Dante i Petrarca en les aules de la Università de Bologna, en els passadissos de Florència i les seus de Roma. Paral·lelament, també la literatura del segle XX hi té un pes destacat. Sota els porxos dels carrers de Bologna podíem trobar-nos el professor Umberto Eco acompanyat d’un parell de docents més, d’una manera tan accessible com ens arribava la seva literatura. A les classes parlàvem, per exemple, dels diversos nivells de lectura de la seva obra magna, Il nome de la rosa, des d’una fosca Edat Mitjana, saltant al món grecollatí amb Aristòtil i la seva perduda Comèdia, tot endinsant-nos també en la història política de la Itàlia del segle XX. A Itàlia és un lloc interessant per endinsar-se en la història, l’humanisme i la literatura comparada. Amb excel·lents seminaris sobre Kafka, Joyce, Beckett, literatura del món trobadoresc... la cultura s’amplifica a través dels palaus plens d’història on tenien seu les classes. L’enfocament humanístic compta amb un entorn ideal on desenvolupar els estudis, que presenten una perspectiva històrica i sociològica ben marcada.

A Alemanya, des dels campus d’Hamburg, Bremen, Frankfurt o Berlín, per exemple, hi trobem una combinació de moviments culturals lleugerament diferents. El Romanticisme de Schiller i Goethe és ben present en l’imaginari col·lectiu, en la idiosincràsia de la seva pròpia realitat, com si fossin un preludi dels enfocaments narratius més personals i singulars en l’àmbit humanístic. Les universitats alemanyes conceben les classes de literatura bàsicament a partir de la teoria de la narratologia, propera a l’estructuralisme i al formalisme rus, sobretot a partir de Genette i la seva obra icònica Die Erzähllung (la narració). Es tracta d’un estudi de l’obra en profunditat, amb detall per arribar al fons de l’estructura i el discurs.

Aquesta perspectiva representava un canvi d’enfocament, més particular, en els estudis. Personalment, aquesta sensació s’aguditzava, ja que contrastava amb els plantejaments també viscuts a casa nostra i a Itàlia. En aquest sentit, la perspectiva historicista, predominant en aquests països —on el context històric, els moviments culturals i les relacions políticosocials són clau per entendre autors i obres literàries, musicals o artístiques en general— contrastava amb el plantejament germànic, que se centra més en l’anàlisi directa de l’obra, en el treball profund de la narrativa.

En paral·lel, i de manera especial, a Alemanya també s’observa un interès creixent en la literatura actual produïda per persones nouvingudes o amb Immigrationshintergrund (amb un rerefons de migració), o bé sobre temàtiques encara poc explorades en d’altres sistemes: La inclusió d’autors turcsoalemanys, japonesoalemanys, els estudis culturals, transnacionals i de postcolonialisme poden formar part dels estudis.

En el cas de França, universitats com la Sorbonne transmeten des de París uns estudis humanístics que parteixen, també, i sobretot a partir dels anys seixanta, del formalisme, on l’estructura del text i el discurs s’analitzen tècnicament, paral·lelament a d’altres enfocaments més globals. Tenim, per exemple, seminaris sobre la literatura francoalemanya comparada entre Rimbaud, Baudelaire o Novalis; les avantguardes, la literatura de la infància o extractes del teatre francès, italià i anglès del Renaixement al segle XX. En aquest cas, es tracta sobretot d’una anàlisi pròpia de la temàtica i de l’escriptura; més que no pas l’anàlisi de l’obra en el seu context social i cultural, com a peça en un tot global, de moviments i canvis, com podem trobar sobretot a les nostres universitats. Aquestes perspectives formalistes i d’anàlisi narrativista o bé històriques i sociològiques són dues visions que conformen un tot ric i complet, i cadascuna té els seus avantatges i els seus inconvenients, perquè permeten visions complementàries.

Triem la perspectiva que triem, la literatura és una i moltes a la vegada i el més important és que en gaudim. Quina millor ocasió per triar el nostre proper llibre que atansar-nos a la biblioteca en un any tan especial com la celebració dels 175 anys?

«Ante ciertos libros, uno se pregunta: ¿quién los leerá? Y ante ciertas personas uno se pregunta: ¿qué leerán? Y al fin, libros y personas se encuentran».