La Fatarella a Sant Francisco
El primer dissabte després de Pasqua de Resurrecció, secularment, la gent de la Fatarella fa un llarg romiatge a peu fins a l’extrem més llunyà del seu terme municipal, on hi ha plantada l’ermita que acull la venerada talla de Sant Francisco. Aquesta tradició té el seu origen, com moltes altres, en l’absència d’elements de seguretat vitals per a la població, davant la desesperació per les epidèmies o la manca de pluja, quan en una jornada penitencial demanaven al sant la seva intercessió per guarir-se o per fer arribar la tan necessària aigua per als seus cultius.
En el dia assenyalat aplega una multitud de persones agrupades en famílies i colles, que segueixen mantenint viu aquest fet –per uns de fe, per altres de tradició i per a tots de cultura col·lectiva en el sentit més ampli–, que és un regal per als qui ens apropem a descobrir-lo. Per això titulo ‘La Fatarella a Sant Francisco’, i no al revés, ja que és un poble tributari del seu sant missioner.
A la fi de la jornada, el meu marcador del telèfon indicava 27,1 quilòmetres recorreguts a peu, per camins i carrerades, i també per l’antic sender de la processó. Es tracta d’un recorregut que té lloc de nit i de dia, des de les sis del matí fins a les deu de la nit, amb un total de setze hores, vuit caminant i vuit més ocupades en construir-se cadascú el seu bordó de canya i de sarga, assistint a l’ofici religiós del migdia i, posteriorment, gaudint d’un refresc i dinant cadascú amb la seva colla.
Cap a les cinc de la tarda, malgrat el fort vent que bufava i el temor que s’aproximés a la nostra clotada el foc de l’altre costat del riu Ebre, declarat a la zona de Mequinensa i la Granja d’Escarp, tothom ja es prepara per al retorn, uns a peu, una altra vegada, i d’altres en vehicle, per fer coincidir l’arribada de la processó quan el sol ja és post i la nit ben negra.
Quan des del campanar veuen la capçalera de la processó, comencen a tocar les campanes de l’església renaixentista consagrada a sant Andreu, un edifici cobert amb una elegant i sòlida volta de creueria del segle XVII, el qual compta, a més, amb una imponent façana barroca i un campanar ben alterós. És llavors que al seguici romeu ja s’hi han afegit la majoria de famílies del poble i visitants, sota l’omnipresent i ombrívola presència de la Capella, encimbellada al capdamunt de poble. En el moment en què el seguici empren la costa de la Font, amunt, els cants ressonen entre les parets de les cases del carrer dels Molins, i és el punt de màxima emoció.
Un enorme Sant Crist portat per tres fills del poble des de l’església espera la comitiva a tocar de la Creu de Terme que reprodueix la imatge d’un bordó. El primer en arribar és el portador de la campana, que l’ha fet batallar al llarg de la major part del recorregut. Va descalç, igual com la resta dels portadors de les insígnies: la bandera i la creu processional, i s’agenollarà tres vegades abans de besar els peus del Crist.
De camí cap a l’església, punt d’inici i el fi del romiatge, continuen les pregàries, fins que s’arriba a la plaça de l’Església i s’entona una sentida Salve. Aquesta Salve corona un dels grans valors d’aquesta anada i tornada a Sant Francisco com són els càntics llatins, protagonitzats pels cantors i les cantores durant tot el recorregut. Són uns cants que demanen al cel protecció i ajuda, que honoren les capelles de pedra que estan situades als peirons bastits als marges del camí i recorden tots els avantpassats que segles enrere van començar aquesta entranyable tradició que els agermana. També es resa en memòria de les persones que, en temps pretèrits, conreaven algunes de les finques que es troben al pas de la processó, de la mateixa forma que ells també havien encarregat oracions i absoltes per als seus familiars predecessors.
Res informa més de la personalitat col·lectiva dels nostres pobles que les seves tradicions, mantingudes per la seva gent. I aquesta bona gent, joves, adults i grans, fan possible cada any que l’anada i la tornada de Sant Francisco expliqui a qui s’hi vulgui afegir com és d’important mantenir viu aquest tresor. És tan important com protegir el criteri que per saber cap on cal anar, primer cal saber d’on es ve. Gràcies a la gent de la Fatarella, de la comarca de la Terra Alta, per teixir concòrdia amb actes d’aquesta mena, sabedors com són que la cultura ens salva de la barbàrie, i que cal defensar permanentment la pròpia història, que és també la de tots.