Els enginyers d’obres acabades

Als nostres pobles i ciutats ha estat tradicionalment ben present la figura dels «enginyers d’obres acabades». Com ja se sap, aquesta definició s’associa a persones, generalment desenfeinades i ocioses, que es dediquen a criticar els treballs que altres persones realitzen amb més o menys encert, sense que les seves teòriques aportacions vagin més enllà d’un fum que desapareix aviat sense deixar cap pòsit en forma d’aportacions pràctiques i positives.

En els darrers mesos, a partir de l’aparició de la pandèmia de la Covid-19 han estat molts els enginyers d’obres acabades que han criticat les mesures plantejades pels diferents governs i pel sector sanitari. Com es costum en aquesta classe de persones, ben poques solucions han aportat.

És ben cert que la pandèmia ha sorprès tothom. Inicialment volíem creure que era un problema domèstic xinès. Tot seguit es va pensar que era una epidèmia a l’estil de la grip, amb una incidència similar entre les persones. A continuació, organismes de nivell mundial, com l’Organització Mundial de la Salut, van prendre’s el seu temps fins declarar que teníem al davant una autèntica pandèmia.

I tampoc no cal oblidar que cada país ha afrontat la crisi de forma diferent, generalment amb mesures més polítiques que sanitàries que han permès que el virus avancés de forma inexorable. A banda, cal esmentar els polítics negacionistes, generalment persones del sector més dretà de la societat, que han menystingut la pandèmia, han allargat el temps reacció i d’actuació, cosa que ha fet possible que els seus estats encapçalin el nombre de persones mortes i infectades.

A Espanya, ja hi haurà temps per esbrinar si la proposta de l’Estat, consistent en la recentralització dels recursos sanitaris, va ser o no la correcta, malgrat que a hores d’ara ja és prou evident que el plantejament inicial, amb comunicacions que emetien els militars més que els sanitaris, i amb més polítics que científics pel mig, no era pas el millor.

Si més no, pel camí hauran quedat eslògans prou interessants i interessats, publicitats pel Govern de Espanya, com «Este virus lo paramos unidos», el qual precedí a una subvenció milionària destinada als mitjans de comunicació d’entre els més importants de l’Estat, com si el missatge fos prioritari a l’acció sanitària i a l’adquisició de material sanitari.

També es va dir que «El virus no entén de territoris», fins que la crua realitat va demostrar tot el contrari. I, després de veure el desplegament de banderes que va envoltar la passada reunió entre el president Sánchez Pérez-Castejón i la presidenta Díaz Ayuso, potser resultarà que el virus també entendrà de banderes. Tal com hem avançat: ja se’n parlarà.

De moment, ja vam viure la primera gran crisi, quan a l’estiu Catalunya focalitzava la pandèmia i el Govern de l’Estat prohibia a la Generalitat confinar el territori, de la mateixa forma que ara ens trobem amb el virus desbocat al gran Madrid, sense que es prenguin mesures de gruix. potser per diferències polítiques entre partits.

En tot cas, al llarg i ample de la pandèmia s’han evidenciat tot un seguit de dèficits a nivell estatal, de les comunitats autònomes i, per la part que els correspon, també d’alguns ajuntaments de les grans ciutats.

En primer lloc cal destacar el desballestament del sector sanitari públic protagonitzat voluntàriament pels sectors més dretans de la societat espanyola, amb problemes que a Catalunya ja s’havien evidenciat a partir de les retallades forçades pel deficient finançament que hi ha imposat per l’Estat. Doncs ara, amb la pandèmia, s’ha copsat ben directament que la nostra sanitat és ben deficitària en mitjans tècnics i en personal, per molt que els professionals sanitaris s’hagin abocat en cos i ànima a la feina.

En segon lloc cal comentar el desigual repartiment de la riquesa que pateix la societat, amb uns sectors elitistes que aclaparen la major parts dels recursos que es generen a l’Estat, cosa que va en detriment de les classes treballadores. Aquesta desigualtat provoca que moltes persones tinguin feines precàries, recursos econòmics limitats i, en conseqüència, hagin de viure en habitatges humils situats en barris populars i massificats, cosa que els posa en desavantatge al moment de prevenir els contagis.

En tercer terme, s’ha d’esmentar que la pandèmia ha posat de relleu, encara més si cap, el dèficit cultural i cívic d’una gran part de la nostra societat, un col·lectiu humà que sembla que hagi oblidat les bondats del bé comú per cercar, tant si com no, el seu profit individual. I és en aquest apartat que cal que ens repartim les culpes. D’una banda, els diferents governs de l’Estat han propiciat una forma d’educació i un ensenyament més que qüestionables, i més quan les diverses reformes del sistema no han fet altra cosa que ampliar els dèficits de coneixements i la falta de bona educació entre el personal.

També les persones grans tenim la culpa de la falta de valors dels nostres descendents, als que potser amb la millor voluntat del món els vam voler evitar les penúries econòmiques que nosaltres vam patir, alhora que els regalàvem una forma de vida en la qual estaven sobreprotegits i malcriats. El resultat s’ha vist ara, quan els nostres joves, els que volen viure en el seu propi món de disbauxa, desatenen les indicacions de les autoritats sanitàries en quan a la prevenció contra el virus.

En aquest aspecte, fa mal als ulls veure alguns joves agrupats com si fossin enfilalls de cireres, mentre s’empassen begudes alcohòliques i fumen productes diversos, massa sovint sense portar la preceptiva mascareta ben posada o dur-la a la sotabarba, al clatell o al colze.

Més enllà dels joves, són moltes les persones que no fan cas a les mesures preventives bàsiques: neteja de mans amb sabó, guardar la distància mínima entre persones i portar la mascareta. I és evident que, més enllà del que indiquin les autoritats, cap mesura no serà efectiva sense la col·laboració de la societat.

Mentre tot això passa, els nostres enginyers d’obres acabades pontifiquen sobre les mesures que caldria aplicar i les determinacions que caldria prendre, sempre en un marc mental basat en el desconeixement global de la nostra realitat i la del virus Covid-19.

Per tot plegat, ja cal que ens calcem. La nostra societat, acostumada al plaer immediat i al consumisme, al llarg de molts anys va oblidar-se d’estalviar, de guardar-se la pometa per les set que ara ens faria falta. Aquesta forma de procedir sembla calcada a la de l’Estat, que al llarg dels anys porta un règim de despesa ben allunyat del nivell d’ingressos, cosa que ens ha portat a tenir un dèficit de més de tres xifres percentuals, el qual només es podrà retornar als creditors a partir del patiment econòmic de moltes persones.

En concret, serà ben difícil tirar endavant en mig d’una economia basada en el turisme, amb un sector serveis que ha hagut de baixar moltes persianes per la falta de clients estrangers. A la crisi del turisme cal sumar-hi la de la indústria, que ja fa massa temps ha deixat de ser l’aposta essencial d’una economia tot sovint de caire especulatiu.

Si això passa per les nostres contrades, a la resta del món el panorama no millora. Es calcula que l’economia tirarà vint-i-cinc anys enrere i que la propera escomesa de la Covid-19 ja és ben a prop. Veurem què hi diuen els nostres enginyers d’obres acabades.

«La historia es un incesante volver a empezar».