El pols de les distribuïdores a les comunitats energètiques
Les comunitats energètiques d’autoconsum són una de les joies de la corona de la transició cap a un nou model energètic més sostenible, just, participat i territorialment distribuït. I amb costos més baixos, un aspecte clau per a particulars i empreses.
El seu desenvolupament, però, està topant amb un seguit d’obstacles, previsibles d’altra banda, però que mereixen una resposta per part de l’administració per desllorigar un fenomen contemplat a les directives europees i que a altres països avança amb molta força liderant el desplegament de les renovables, amb tots els beneficis que això suposa.
Un d’aquests grans obstacles és el boicot, ja sigui intencionat o no, de les grans distribuïdores, propietàries i gestores de la xarxa elèctrica a la que s’ha d’injectar l’excedent d’energia que produeixen les instal·lacions fotovoltaiques d’aquestes comunitats. Per dir-ho fàcil: quan fas una inversió en una d’aquestes instal·lacions, al final t’has d’entendre amb ells. I, a Catalunya, ells són E-Distribución, la filial d’Endesa per a aquestes funcions.
La realitat amb la que ens trobem és que ni tenen ganes, ni tenen tecnologia, ni tenen mitjans, ni una xarxa preparada per absorbir el que necessiten aquestes comunitats quan són grans com en un polígon industrial. I, com és lògic, tampoc la voluntat política o empresarial d’afavorir un canvi de model que deixa de ser unidireccional per passar a una bidireccionalitat que els resta beneficis.
El resultat és que els projectes triguen més d’un any en ser tramitats, en el cas que ho aconsegueixin i no es perdin per l’odissea de gestions erràtiques i disfuncions per les que l’operador dominant t’obliga a passar.
Si aquest laberint ho és per negligència o per estratègia dilatòria, o per les dues coses, que cadascú pensi el que vulgui. Però tendeixo a pensar que l’analfabetisme funcional en molts casos no és per casualitat sinó per causalitat. Con la Iglesia hemos topado, Sancho.
Cal un exercici de coherència. Ens hem cregut que la transició energètica és una prioritat d’interès general i així ho ha determinat el Govern amb un full de ruta clar, en la línia de les polítiques de la UE. Per tant, cal actuar davant d’obstacles com els que expliquem. Més regulació, més supervisió i, també, sancions per a les distribuïdores que suposin un obstacle. O, a l’altra banda, incentius per a les que afavoreixin i col·laborin en l’impuls a un objectiu comú en el que la nostra societat s’hi juga molt, a nivell ambiental i econòmic.
I arreu de l’Estat ja hem pogut comprovar que no totes les distribuïdores actuen de la mateixa manera que la nostra. Per posar un exemple, les comunitat autònomes on I-DE (la distribuïdora d’Iberdrola) és l’operador de referència les tramitacions de permisos van a un ritme molt més raonable, que no acceptable, si realment ens volem creure que les comunitats energètiques seran part important de la transició energètica
Catalunya, ho hem dit altres vegades, va ser un dels territoris que va liderar inicialment l’impuls a les energies renovables. Però ens hem quedat al terreny de les paraules. En el dels fets, anem molt per darrere, amb una gran lentitud decisòria per crear grans instal·lacions i, com expliquem en aquest article, un operador de la xarxa que exerceix de tap a la proliferació de petites comunitats de generació i consum d’energia.
Com que no podem crear una xarxa alternativa, l’objectiu hauria de ser el d’aspirar a tenir competències per marcar a la distribuïdora. Deixant de banda objectius nacionals maximalistes, això si que seria una estructura d’Estat.
Les administracions han de ser capaces d’exigir a les distribuïdores que han demostrat la seva poca solvència en la tramitació de les connexions de les comunitats energètiques que canviïn protocols, posin recursos humans i tècnics i millorin la seva operativa, deixin de ser part del problema i passin a ser part de la solució. També cal que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia estigui a l’alçada per resoldre àgilment els conflictes habituals que es manifesten en aquests processos.
I incentivar un marc legal que clarifiqui allò que pot demanar i allò que no pot un operador de la xarxa a qui s’hi vulgui connectar, premiant les bones praxis i perseguint les dolentes. I tot això ho hem de fer en poc temps, perquè ens hi juguem molt i hem de complir uns calendaris que venen ni més ni menys que de l’Organització de Nacions Unides.
El seu grau de compliment en els propers anys determinarà quin tipus de país i de societat ets. I això és molt rellevant.