El país dels 60 minuts
La ciutat dels 15 minuts és un concepte que ha fet fortuna. Una idea de l’urbanista colombià Carlos Moreno que l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, ha popularitzat com a projecte i com a marca. La gran capital com una suma de barris amb vida de poble en què cada ciutadà tingui a un quart d’hora de casa els comerços, els serveis i l’oci que pugui necessitar. Un bon projecte i una contradicció, perquè les grans ciutats ho són justament perquè funcionen com agregadors de l’energia, l’ambició i el neguit de milions de persones en un radi molt ampli. Punt de trobada i trampolí d’oportunitats.
La ciutat dels 15 minuts, aplicada a una capital com Barcelona, encaixa amb el seu model de superilles, carrils bici i comerç de proximitat, fomentant la sostenibilitat i la qualitat de vida. Alhora, però, el model entra en conflicte amb la idea metropolitana. Les grans ciutats no són illes aïllades, sinó xarxes interconnectades de talent, empreses i serveis especialitzats. De la ciutat dels 15 minuts a la regió dels 30 minuts, una aproximació ampliada que encaixa millor amb la realitat de l’àmbit metropolità. La idea que els serveis i els llocs de treball han de ser accessibles en un radi de mitja hora de mobilitat eficient. Barcelona obrint-se a municipis com l’Hospitalet, Sabadell o Mataró, sumant energies, consolidant capitalitat i multiplicant la creació de riquesa.
Barcelona necessita consolidar-se com una ciutat aglomeradora d’energies, capaç de competir amb les grans metròpolis del seu entorn. La fragmentació de l’activitat econòmica i la manca d’una mobilitat eficient entre els diferents centres de gravetat metropolitana limiten la capacitat de la ciutat per atreure inversions i talent. Un sistema de transport públic que garanteixi desplaçaments fluids dins d’una regió dels 30 minuts és el primer pas imprescindible per mantenir Barcelona com un epicentre destacat de l’economia i la innovació.
Però Barcelona és una ciutat limitada pel seu entorn físic immediat. Comprimida entre el mar i la muntanya. La crisi de l’habitatge n’és la prova evident. La seva habilitat per competir a escala ibèrica i europea dependrà de la seva capacitat d’organitzar una regió funcionalment integrada en un radi que vagi més enllà dels 30 minuts per superar el sostre i el potencial dels cinc milions d’habitants.
Les infraestructures de mobilitat han de reforçar-se perquè Barcelona pugui exercir plenament aquest paper de capital metropolitana. Això implica una aposta decidida per la millora del transport ferroviari, amb Rodalies eficients i freqüents, i una xarxa intermodal que connecti de manera efectiva les diferents àrees metropolitanes. Així, municipis com Granollers, Vilanova i la Geltrú o Martorell han de convertir-se en nodes estratègics d’una xarxa econòmica coordinada. Una regió dels 30 minuts que s’estira fins als tres quarts.
Encara més enllà, a mitjà termini la dimensió metropolitana ideal de la gran ciutat catalana és el país dels 60 minuts. De Figueres a Lleida passant per Reus i Tarragona, tres regions de 30 minuts que puguin exercir alhora de centre i perifèria. Ciutats metropolitanes de mida mitjana, capaces d’articular les regions respectives per garantir un mínim equilibri territorial mentre s’incorporen i sumen a la força de Barcelona. Perifèries despertes capaces de driblar el risc de ser ciutat dormitori. L’Alta velocitat articulada com un servei de Rodalies, com ja passa a Girona, amb el Tramcamp com a teixit regional de suport. És el camí.