El ‘cas Jenni Hermoso’, allò que ens ha passat a totes

Fa dies que xarxes socials, televisions, diaris i ràdios van plens de comentaris i opinions sobre el que va passar durant la celebració del Mundial de futbol femení del passat diumenge dia 20 d’agost. A la majoria de mitjans s’ha posat el nom de ‘cas Rubiales’ a la situació viscuda per la futbolista Jenni Hermoso, i aquesta és la primera part, de tantes, que em trontolla en aquesta història. Perquè, si bé és cert que cal posar el focus sobre l’agressor, i no sobre l’agredida, n’estic una mica farta de sentir el nom d’aquest senyor dia sí, dia també. I és que a totes les feines hi ha un ‘Rubiales’.

El fet que un superior jeràrquic s’hagi pres la llibertat d’actuar de forma abusiva sobre una treballadora (amb totes les salvetats tècniques que pugui tenir el fet que ella sigui jugadora membre d’una federació i ell el president de la mateixa), és una realitat que es viu cada dia en moltes feines del nostre entorn proper. Ja fa temps que l’assetjament sexual a la feina s’ha posat a l’agenda feminista com una vessant importantíssima del camí que estem recorrent cap a la igualtat de gènere i com una cara més de la violència masclista que les dones patim en el nostre dia a dia.

El cas de la Jenni Hermoso ha servit, entre d’altres coses, per visibilitzar que les dones sovint a la feina hem patit situacions d’abús, i que també sovint ens hem hagut de quedar aturades, sense entendre massa què fer en aquell moment, sense saber reaccionar davant d’uns fets que no desitjàvem i que no esperàvem, dels quals no se’ns avisa amb antelació i que són protagonitzats, a més, per aquells qui tenen la responsabilitat de vetllar perquè el nostre entorn laboral sigui un lloc segur.

I és que és precisament això el que cal posar de manifest quan es parla de la figura del President de la Federació Espanyola de Futbol, o de qualsevol altre president, CEO, mánager, cap o com n’hi vulgueu dir. La importància rau en el fet que és responsabilitat d’aquestes persones vetllar per la seguretat i salut de les persones que treballen sota la seva direcció, que és la seva responsabilitat prevenir i actuar sobre qualsevol comportament d’abús o d’agressió que pugui patir una treballadora en el seu lloc de feina, per tant, qui t’està agredint, quan pateixes assetjament sexual a la feina per part d’un superior, és la persona de qui s’hauria d’esperar major responsabilitat per a què això no passés.

El que va passar el dia 20 d’agost és un acte de violència masclista, això és així i qui vulgui negar-ho pot fer-ho, però no té raó. El que va patir la futbolista Jenni Hermoso forma part dels riscos psicosocials als que ens hem d’enfrontar les dones a les nostres feines, on no n’hi ha prou amb ser la millor, amb jugar a la «lliga de les estrelles», cal estar expectant a cada moment perquè no es pugui dir que no vas respondre prou clarament, no vas actuar prou ràpid, no vas «pegar-li una bofetada» davant de milers de càmeres gravant. I així és com es construeix la cultura del patriarcat, traslladant la responsabilitat de les agressions a les víctimes, parlant de «cacera» quan es posa el focus sobre l’agressor per evitar que un comportament així es torni a repetir.

És important que obrim el focus, que aquest fet puntual serveixi per sensibilitzar-nos de quantes amigues, companyes, veïnes i familiars s’han trobat en situacions així en el seu dia a dia, en feines molt més precàries i en vides que no interessen a ningú, però on les violències masclistes fan el mateix mal, ens fan sentir igual de vulnerables i vulnerades.

En el cas de la selecció espanyola de futbol tenim l’avantatge de que hi ha multitud de proves gràfiques, fet que en moltes d’altres feines és molt difícil d’aconseguir. Si aquí, davant l’evidència, s’està posant en dubte a l’agredida en tot moment, no costa gaire imaginar com n’és de complicat que s’actuï correctament quan el que hi ha només és la versió de la víctima.

Per això, cal que fem costat a totes aquelles persones que vulguin iniciar una denúncia, cal que les empreses actuïn ràpid i ho facin de forma contundent, que els protocols s’apliquin i que es revisin periòdicament per adaptar-los als nous temps, i és vital que la Inspecció de Treball i els operadors jurídics siguem implacables contra l’assetjament i les violències masclistes a la feina, només així, el ‘cas Jenni Hermoso’ deixarà de ser «allò que ens ha passat a totes».