Deu filòlegs als confins del domini lingüístic

Ara fa tot just un any, quan érem a les albors del curs universitari, dintre del nostre grau va sorgir la idea de fer un viatge a l’Alguer per tal de poder veure i comprovar de primera mà tot el que havíem estudiat sobre la ciutat catalana de Sardenya. Un cop assabentat de la proposta, el professor de Dialectologia, Pere Navarro, va acollir la idea amb entusiasme i abans que ens n’adonéssim ja ens trobàvem preparant l’expedició i planificant-ne fins al darrer detall.

Després d’un parell de canvis de dates a causa de les anades i vingudes de la covid, el 20 de març, nou estudiants del grau i el professor vam agafar el vol que ens duria fins als confins orientals de la catalanofonia. Amb naltros, a banda de les maletes i les ganes de xalar, hi dúiem també una missiva de l’alcalde de Tarragona en què, en record del mig segle d’agermanament entre les dues ciutats, emplaçava el síndic alguerès a estrènyer els llaços i el convidava oficialment a les festes de Santa Tecla d’aquest mes de setembre.

Recuperats d’un primer dia marcat exclusivament pel viatge d’anada i per un tímid assaig de la gastronomia sarda, la segona jornada va consistir a anar de recepció oficial en recepció oficial, ja fos a la Generalitat, on ens va rebre el delegat Gustau Navarro i la secretària Janin Ros; al Comú de l’Alguer, amb el síndic Mario Conoci, o a la seu de l’IEC amb el biòleg Antoni Torre. El vespre d’aquell 21 de març vam ser l’atracció curiosa de la lectura de poemes amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, celebrada a la torre de Sulis, un escenari únic.

Un cop ja ens havíem familiaritzat amb la fidelíssima ciutat de l’Alguer, vam destinar tres dies a conèixer altres parts de l’illa. Com si fóssim els integrants d’una comèdia de situació dels noranta, els deu tripulants de l’Oh, Sardenya i el nostre xofer Salvatore vam fer un bon grapat de quilòmetres. El dimarts 22 vam conèixer l’antiga catedral i actual monestir de Santu Pedru de Sorres, on el nostre professor es va posar en el paper de tenor de Schola Cantorum i va fer-nos gaudir del so incomparable del temple. La següent parada va ser el complex monumental de Santu Antine, el màxim exponent de la cultura nuràgica sarda. Com que no havíem visitat cap església en un parell d’hores, vam arrodonir el dia amb la visita a les basíliques de la Trinidade de Sacàrgia, a Codronzanu, i de Santu Gavinu de Porto Torres, una església del segle XI amb una planta única, amb un absis a cada banda.

El dia més emotiu va ser el 23 de març amb la visita a la capital septentrional de l’illa, Sàsser. Allà ens va rebre la lectora de català de la Universitat, Arantxa Llàcer, i una quinzena d’alumnes de català joiosos de poder compartir el que durant mesos havien estat aprenent a les aules. Vam poder gaudir d’una visita guiada a la ciutat i d’un dinar que va acabar amb un descobriment més que agradable, el Chartreuse dels sards: el Mirto. Amb l’alegria de l’embriaguesa incipient vam fer cap altre cop a l’Alguer, on vam visitar l’Obra Cultural de l’Alguer de la mà de Carlo Sechi i la Plataforma per la Llengua de la d’Irene Coghene.

Passada una nit més i altre cop dalt de l’autobús, vam emprendre el viatge fins a Nùgoro, el cor de la llengua sarda i on viu el director de l’Ufìtziu de sa Limba Sarda, Diegu Corràine. A l’interior d’un edifici que semblava que no s’havia reformat des de l’època del dictador capgirat, el Pompeu Fabra sard ens va explicar les varietats històriques de la llengua, la seva situació sociolingüística, les propostes de difusió entre els illencs i el projecte de sa Limba Sarda Comuna. Altre cop un bon dinar va donar-nos les forces suficients per tornar a l’Alguer, on l’endemà vam poder gaudir del dolce far niente. Amb la Carla Valentino, d’Òmnium Cultural, vam passejar per l’Alguer vella fins que vam fer cap al mercat: un oasi d’alguerès en una ciutat cada cop més italianitzada. Aquell dia teníem aparaulada la trobada amb el carismàtic Àngelo Maresca, lo Barber, que no vam poder veure després que fos contacte estret d’un positiu. Orfes de divo, vam anar a fer l’aperitiu i el sopar amb la diva algueresa més internacional, Franca Masu. Mig any després, l’Alguer encara deu comentar les riallades regades de vi que es van sentir aquella nit a la trattoria on vam sopar.

El darrer dia sencer per terres alguereses vam destinar-lo a conèixer els voltants de la ciutat i el Parc Natural del Cap de la Caça, una joia natural al costat mateix de l’Alguer. Abans d’acomiadar-nos de la ciutat, però, vam poder gaudir d’un dinar tradicional sard tan abundant que ens va servir per tornar a Tarragona l’endemà 27 de març amb el cor content, la panxa plena i el cap ple de nous coneixements obtinguts durant un viatge que va superar totes les expectatives i que ha fet augmentar la nostra estima per la llengua i la nostra formació com a futurs filòlegs.