Cent anys de Jaume Vidal Alcover

Enguany Jaume Vidal Alcover hauria fet cent anys. Va morir el 1991, als seixanta-set, ben poc després que es jubilés com a catedràtic de la Facultat de Lletres de Tarragona. Durant les dues dècades que va exercir, va deixar una empremta de llarga durada en la universitat i en la ciutat. Si resseguim les cròniques d’aquells primers anys setanta del segle XX –Viure a Tarragona, d’Artur Bladé i Desumvila, el programes de ràdio de Josep Anton Baixeras–, podem començar a comprendre l’abast de la seva acció a la ciutat. L’impacte de la seva acció no es va limitar a presentacions de llibres, organització de cicles de conferències –com les que va dedicar al bimil·lenari del poeta llatí Virgili– i altres activitats més o menys reglades.

Al principi des del pis del capdamunt del carrer Pin i Soler i aviat des del magnífic pis del carrer de les Coques, davant de la catedral, ell i Maria Aurèlia Capmany van establir unes complicitats humanes i intel·lectuals que van esdevenir molt fructíferes. Per una part, es van relacionar amb tarragonins de la seva edat o una mica més joves implicats en l’antifranquisme i l’intent de construcció d’una alternativa; per una altra, amb artistes, sobretot escriptors, estudiants i tota mena de gent interessada en la cultura, habitualment més joves, la majoria tot just expectants davant l’enlluernament que la literatura, l’art, ens produïa. Jo hi vaig anar, amb la Montse Palau, el Joan Cavallé, el Pep Bargalló, el Josep Lluís Savall, i hi vam trobar el Pere Anguera, el Marcel Pey i l’Ismael A. Lludrigues, que ja eren convidats habituals als dinars dels dimecres, que després van ser dels dimarts. Després s’hi va incorporar molta més gent, com l’Odile Arqué i el Francesc Valls Calzada i altres hi van deixar d’acudir. Allí el Jaume va intentar publicar El jove, de Blai Bonet, i no se’n va sortir; allí es van idear i confeccionar els dos números de les miscel·lànies poètiques Èpsilon; allí Marcel Pey i Pere Anguera van tirar endavant les dues sèries de la col·lecció de llibres de poesia Quaderns Foc Nou, on, a més d’acollir generosament els nostres primers intents poètics i els llibres ja més madurs del Marcel i del Pere, van publicar poemaris Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Carles H. Mor i Pere Rovira. I tantes altres coses, com l’homenatge a Vicent Andrés Estellés quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb actuació d’Ovidi Montllor i Toti Soler.

Quan es va instal·lar a Tarragona, Jaume Vidal Alcover ja era un escriptor molt conegut, amb una llarga trajectòria que havia començat a finals dels anys quaranta a Mallorca; ja havia passat llargues temporades, anys, a València, Madrid, Hamburg i París; ja havia guanyat el premi Víctor Català amb Les quatre llunes i el Carles Riba amb Terra negra i havia estat a punt de guanyar –l’escàndol s’hi va interposar– el Sant Jordi amb Sophie o els mals de la discreció. Vital, polèmic, amb una personalitat abassegadora, amb una saviesa extraordinària i amb una agilitat dialèctica impressionant, ens va deixar una obra literària de gran qualitat, malauradament massa oblidada perquè es va publicar de manera desordenada i, amb poques excepcions, no s’ha reeditat. Esperem que la publicació recent de la seva Poesia completa (1952-1991) revalori el poeta i que l’anunciada sortida, l’any que ve, avalada per l’Institut del Teatre, de tres peces dramàtiques el retorni a l’escena i el faci llegir. Les editorials catalanes també farien bé de recobrar el novel·lista del cicle mallorquí, de Sophie, de Dido i Eneas i del relat distòpic Visca la revolució! i el contista de Mirall de la veu i del crit, i Les quatre llunes. Més de trenta anys després de la seva mort, és la seva activitat més perdurable, la literatura, la que hem de recuperar.

Un carrer a Tarragona i un altre a Reus el recorden en la toponímia urbana. Josep Anton Baixeras, en un magnífic text introductori a les tres peces dramàtiques aplegades a El mas dels Casaments, la masia de Gabriel Xammar a la Selva del Camp escenari de trobades polítiques i culturals clandestines, rememora un d’aquells sopars estiuencs immediatament previ a la instal·lació de Jaume Vidal Alcover a Tarragona i la valora amb aquestes expressives paraules: «Vist el que això ha significat per a la, fins aleshores, neulida vida cultural tarragonina, si els caragols, per comptes de caragols, haguessin estat llagostins, i el vi del Sindicat de la Selva, Chateau-qualsevol cosa, i això, cada setmana a partir d’aquella data fins avui, la Comarca encara hi hauria seguit fent un bon negoci».