Sinwar és viu... no es pot matar una idea

Ahir molta gent a Israel –i en molts altres punts del planeta– va celebrar la mort de Yayha Sinwar en un bombardeig a Gaza. L’exèrcit israelià, que ja s’havia cobrat la vida de tota la cúpula de Hezbol·là i de l’anterior líder de Hamàs, ha aconseguit eliminar per fi l’ideòleg del 7 d’octubre. Per a molts, s’ha fet justícia. Potser si. Però està per veure si aquest nou regicidi –els líders terroristes són monarques– portarà pau o més guerra. A curt termini, escapçar l’enemic és sempre una bona estratègia. No és fàcil aconseguir un cabdill carismàtic com Sinwar, Haniyeh o Nasralà. I matar-los suposa deixar el contrincant estabornit i desorientat. Té també un altre efecte psicològic: la por. Israel ja oferia ahir clemència a qui alliberi hostatges. I segur que hi haurà membres de Hamàs que s’ho rumiaran, ara que no hi ha ningú a les regnes. Matar Sinwar és també un triomf. Un èxit militar. Un bri d’orgull per un país que encara no entèn com una colla de milicians gazatins va aconseguir assaltar-los per sorpresa fa poc més d’un any. És també una alenada per Netanyahu i la seva banda d’extremistes. La mort de Sinwar és totes aquestes coses. Però no és un triomf rodó. Perquè Sinwar és viu. Sinwar és una idea. I no es pot matar una idea. Per a molts gazatins, Sinwar és la lluita contra un Israel que els ha destruït i matat a plaer. I no se n’oblidaran així com així.