De promeses que no es poden complir

Els veïns de Lilla estan emprenyats. I és ben normal. El novembre del 2023, la llavors ministra de Transports, Raquel Sánchez, va prometre que l’Estat avançaria els 617.000 euros d’indemnització per les esquerdes que van aparèixer a casa seva, a causa de les voladures necessàries per fer el túnel de l’A-27. Ara, el Govern central s’ha fet enrere.

Des del Ministeri al·leguen que, com que un informe del secretari d’Estat d’Infraestructures fa responsable dels desperfectes a l’empresa concessionària, l’administració pública no es pot fer càrrec el pagament. Així, caldrà que els veïns reclamin per la via civil a Acciona, responsable de les obres, i els diners encara trigaran a arribar. En certa manera, tot torna a la casella de sortida.

El Govern central insisteix que estan lligats de mans i peus, que els desperfectes són reals i estan taxats, que la reclamació és justa, i que si els veïns «van als tribunals, guanyaran segur». També han ofert als afectats el suport jurídic de l’empresa pública Ineco. Però aquestes justificacions i ajuda, amb raó, no satisfan els damnificats.

En aquestes ocasions, és normal preguntar-se per què els polítics de tot signe polític s’entossudeixen a fer promeses que no poden complir. Hi ha qui dirà que ho fan per malícia: sabent que no respectarà el compromís per voler treure rèdit del moment o guanyar temps. I hi ha qui dirà que ho fan per incompetència: perquè prometen sense saber que no és possible complir.

Jo em decanto per una tercera opció: no s’informen. Prometen sense coneixement. Perquè és fàcil. Perquè surt barat. O gratis. I, si de pas, en treuen un profit momentani, doncs encara millor. I aquest no és el camí. Necessitem gestors que diguin les coses com són i sàpiguen del que parlen. I que, si prometen, compleixin.