Cafè àrab, tango, samba i Santa Tecla
El cafè àrab se serveix molt calent. Bullint. No està pensat per beure’s de cop, a la barra del bar, com es fa a Itàlia, sinó que convida a la paciència, a la conversa al voltant del narguil, a la contemplació del trànsit eixordador del carrer, a vantar-se sota l’ombra d’una olivera, a esperar. El tango és passió feta moviment. És sensualitat, desig i ritme. Però també suavitat, ingravidesa i dolçor. La samba és bogeria, carnaval, exuberància i color. És Àfrica i Amèrica Llatina. És el Brasil. Cafè, tango i samba, són el «gresol de la nostra diversitat cultural». És a dir, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, segons la UNESCO. Com ho són els cants bizantins dels monestirs ortodoxos, fent de la veu transcendència i oració. O el teatre d’ombres xineses, esbalaïdor i misteriós. O la falconeria. O la transhumància. O la dieta mediterrània. Rituals, ritmes, gastronomia, art... I possibles companys de distinció de Santa Tecla, si finalment avança el procés i la UNESCO accedeix a considerar les festes de Tarragona patrimoni de la humanitat. Hi ha qui pensa que aquesta distinció massificarà les celebracions. Hi ha qui diu que és un gest fútil. O una cortina de fum. Jo penso que formar part d’aquesta llista no fa mal a ningú. Que formar part de l’Olimp cultural mundial és bo. Que si hi ha aglomeracions caldrà evitar-les i gestionar-les. I que compartir condició amb el cafè, el tango i la samba, no està pas malament.