Un acord no és una jugada, és un vincle

Hi ha una paraula antiga, com de literatura de cordill, que encara explica per què algunes coses duren i altres no: lleialtat. No fidelitat de gos, no submissió ni adhesió incondicional. Lleialtat. La decència elemental de mantenir el que s’ha acordat. D’estar quan toca estar. Avui grinyola. Perquè l’habilitat s’ha menjat l’honor, i la picardia, la paraula. Qui es manté fidel a un acord passa per babau.

Avui els pactes es fan per trencar-los quan deixen de convenir. Passa a la política, a les empreses, i fins i tot a la vida privada i és símptoma de decadència. Si les paraules ja no valen res, tot s’esfondra. Un pacte implica límits. Jo podria fer més, o fer-ho diferent, però vaig dir que ho faríem així. Si ara no em va bé, no ho canvio sol: ho parlo, ho refaig, ho reviso d’acord amb els qui vaig pactar.

Però no m’ho salto. Perquè el pacte no és només útil, sinó que va propulsat pel motor de la confiança. I sense confiança, no hi ha ni mercats, ni moneda, ni governs, ni parelles, ni comunitats. La lleialtat és el que separa un país seriós d’un de fràgil. Una empresa sòlida d’una d’oportunista. Un projecte amb futur d’un engany ben embolicat. Si vas firmar, si vas acordar, t’hi quedes. Si més no, no te’n vas sense avisar. Ni canvies les regles sense el consentiment de qui juga amb tu. Cal saber entrar a la partida, però també saber perdre, saber esperar, saber mantenir.