Tan malament com sempre

Aquest dimarts, l’Oriol Sabaté va gastar quatre hores i tres quarts al tren per anar i tornar de Reus a Barcelona, on treballa. Més de la meitat d’una jornada laboral. Sobta la resignació i el fatalisme sense ira amb què l’Oriol descriu com un servei públic, que paguen els seus impostos, és incapaç de complir un compromís bàsic. «És el que hi ha», diu ell. Si l’escola, la sanitat, la justícia o els Mossos funcionessin com Renfe i Adif, quina mena de país seria aquest? És una ingenuïtat o una exageració plantejar-se la qüestió en aquests termes i qualificar d’injustícia la incapacitat d’aquestes empreses públiques? Potser. Ens posa al costat d’ingenus com sant Agustí («Sense la justícia, què serien en realitat els Estats sinó bandes de lladres?») o Albert Einstein («En qüestions de veritat i justícia, no hi ha diferència entre problemes grans i petits, perquè les qüestions relacionades amb el tracte a les persones són totes iguals»). Queixar-se de la informació defectuosa —errada, inexistent o tardana— i dels retards sistemàtics del tren és una constant en les desenes d’entrevistes amb els usuaris, de les quals ahir en seleccionàvem algunes en aquest imprès. Pitjor, gairebé tots els usuaris, com l’Oriol, recordaven que són situacions ordinàries, de sempre. Diràs que, mal que mal, la xarxa de transport alternatiu organitzada per superar el tall de vies va funcionar. Sí. Tan malament com sempre.