Orwell ens diria que dormim a la palla

George Orwell és un intel·lectual poc celebrat. El seu nom està massa lligat al compromís antitotalitari, una actitud que en la seva època, primera meitat del segle XX, era anar a contracorrent. Que li preguntin a Jean Paul Sartre, per exemple, que sempre va ser el sant de la processó malgrat la seva afició a l’estalinisme. Aquell ambient intel·lectual favorable al totalitarisme el descriu d’alguna manera Nanni Moretti a Il Sol dell’Avvenire, una sátira dolça sobre el rodatge fallit d’una película sobre la revolució húngara del 1956. Orwell l’hauria gaudit de valent. Es va guanyar enemics a tot arreu. Es va fer incòmode per a les institucions pel seu compromís inquebrantable amb la veritat i la seva oposició a la manipulació, a la banalitat, a la impostura. En un dels seus articles ja va anunciar que “les novel·les i els relats acabaran sent substituïts pel cinema i les produccions radiofòniques. Potser sobrevisqui algun tipus de ficció sensacionalista de mala qualitat, redactada per una mena de cadena de producció que redueixi al mínim la iniciativa humana”. Un profeta. Els textos d’Orwell són d’una honestedat brutal, també amb ell mateix, com només pot fer-ho un home entregat a la llibertat. Avui es dedicaria a desemmascarar Trump tant com a blasmar l’esperit fluix dels demòcrates que no saben defensar els seus valors. A dir-nos que dormim a la palla. Que ens treuen el pa del cistell.