Compartir informació... i fer que passin coses. És una definició de periodisme. La portada de The Washington Post del 9 d’agost del 1974: Nixon Resigns (Nixon dimiteix). La foto d’una pinya de jugadors del Barça. Una recepta de maduixes amb xocolata. Etcètera. Són representacions de compartir informació i fer que passin coses: el president dimiteix, les postres són servides a taula, el Barça guanya. Les barreres d’entrada han saltat enlaire gràcies a la Xarxa i a les xarxes. Hi ha gent que no ho acaba d’entendre bé, però. «L’auge de la autocomunicació de masses –explica el sociòleg Manuel Castells–, que augmenta la capacitat que nosaltres, l’audiència, produïm els nostres propis missatges, desafia potencialment el control empresarial de les comunicacions i pot canviar les relacions de poder en l’esfera de la comunicació». Quina anàlisi tan estranya. Entre altres coses perquè les «masses», a la Xarxa i a les xarxes, no tenen entitat. Són una llarga cua de varietats, mestissatge, diversitat, pluralisme, confusió i complexitat que desafia totes les teories. És el xou continu d’aquest món líquid que s’expressa de forma que no podíem ni somiar. La «lògica de masses» no el descriu prou bé. Ara, qualsevol ciutadà pot recuperar i exercir el dret a la informació, que és seu i no només dels que tenen els recursos per posar-hi carn i ossos. Qualsevol pot compartir informació... i fer que passin coses.