Trobades al cementiri

Els crematoris van molt bé, sobretot de cara a espaiar el Planeta. Cada vegada hi ha més gent que decideix incinerar-se. Però la tomba convencional m’agrada més perquè és un motiu de molt pes per anar al cementiri. El sepulcre, el nínxol, el mausoleu, fins i tot el cenotafi (on no hi ha el mort), són esferes de trobada. Anar al cementiri també permet saludar els vius que fa temps que no veiem.

Quina carretada de converses pendents davant d’una tomba! La poca simpatia que em mereix acabar en un forn crematori ha empitjorat després de llegir a El País el cas de dues germanes de Cadis. Les dones esperaven el cos del seu pare, mort d’un infart, per enterrar-lo, i van rebre un missatge de la funerària lamentant «el doble error» que havien comès.

Els serveis fúnebres van lliurar el cos del seu pare a una família de Barbate que el va incinerar creient que era sa mare. «Com sé que això és el meu pare!», ha lamentat angoixada la germana petita. En espera de poder llegir el llibre de Teresa Ibars, La mort de l’altre, en el qual fa «una reflexió serena sobre el fet de la finitud» i on assegura que «pensar en la mort dona llibertat», mantindré els meus principis arcaics sobre el sepeli. Un costum que per Tots Sants ens permet un diàleg empíric amb els nostres éssers estimats, cara a cara, davant per davant de la làpida amb el nom (i potser la foto i tot) de la mare, del pare i dels padrins. No trobo reconfortant aquesta trobada endret d’una urna amb unes cendres que, com en el cas de Barbate, ves a saber de qui són.