L’esquela de La Trianera

A primers de mes va aparèixer a la corresponent secció d’obituaris del diari madrileny l’esquela de Carmen Aparicio Periquet. La Trianera. El text feia així: «Gracias familia, amigos y camaradas de La Falange que me habéis acompañado en esta vida y que me la habéis hecho agradable y feliz. Acordaros de brindar por mí. ¡¡Arriba España!! Besos y hasta siempre».

Allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta esquela no és el fet de comprovar que les persones d’ideologia ultra o feixista també tenen bon humor, sinó la constatació d’assistir al naixement de l’autoesquela.

Per què hem de deixar en mans de ningú el que ha de dir el nostre obituari? A les últimes voluntats és recomanable deixar per escrit com volem ser acomiadats. En cas contrari correm el risc de patir el greuge mortuori que va sofrir Emilio Miró Paniello, l’esquela del qual, publicada a La Vanguardia, deia això: «Hijo de Pilar y Emilio. Ha dejado este mundo sin haber aportado nada de interés. Sus primos y demás familia lo comunican a sus amigos y conocidos. Tanatorio Sancho de Ávila».