Hipopòtams a l’Aleixar

Si els bolets fossin bestioles no haurien de témer les nostres batudes. De manera encertada, nosaltres no cacem els bolets. Els pleguem. Sempre que n’hi hagi, és clar. La setmana passada vam fer porra. Més ben dit, vam plegar dos ceps de considerable mida, però l’un era vell i l’altre oferia dubtes d’autenticitat. Ens havien dit que a les zones boscoses entre Vilaplana i l’Aleixar abunden els ceps pel caràcter sorrenc del sòl. Algú ens va passar al davant.

Els racons ombrívols estaven remenats, no només per la mà de l’home, sinó també pel morro d’algun senglar. Només quedaven mataparents i algun altre fong sense cap valor gastronòmic. El fracàs boletaire va ser recompensat pel plaer de caminar per la natura, sobretot en arribar als voltants de l’Aleixar. En els seus paratges vam trobar, senyalitzada per l’Ajuntament i la Diputació, la ruta Mir-Manent, un passeig que combina l’art i la natura a través del pintor Joaquim Mir i l’escriptor Marià Manent, tots dos vinculats a l’Aleixar, com ha quedat recollit en la seva obra.

En els panells del camí llegim fragments dels dietaris que Manent va escriure durant les seves estades al Mas de Segimon. Al tauler situat damunt la bassa del Coll podem llegir: «L’horitzó era lleugerament emboirat. Els núvols passaven encara cap a Llevant: eren hipopòtams de nata, galeres rodones, Venus prehistòriques de formes feixugues; hi havia també algun Júpiter escabellat. Però eren uns núvols lents, no pas com els d’ahir, que el vent fresc empenyia». (L’Aleixar. Mas de Segimon, 18 de juliol de 1973)