Franco, blaugrana

Ahir vam veure i vam sentir un Laporta pletòric. Havia aconseguit inscriure els dos jugadors en contra del veto que pretenien la Lliga i la Federació, però sobretot Laporta estava inflamat pel 2 a 5. L’apel·lació als sentiments i a les emocions és el territori que millor gestiona Laporta. El president blaugrana sap molt bé que la gestió d’un club de futbol és atípica. Bàsicament, es basa en si la pilota entra o no entra.

Després hi ha un altre factor que ha quedat descrit amb el terme «entorn». El comportament de l’entorn condiciona el balanç de gestió. Finalment hi ha els factors de desconcert. Laporta va repartir ahir llenya contra tothom, menys contra el Reial Madrid. Resulta que l’enemic per antonomàsia és finalment aliat imprescindible. El Madrid sap que sense el Barça no seria res. El Barça sap que sense el Madrid no tindria èpica. És des de Madrid des d’on més preserven la continuïtat del Barça.

Els historiadors madridistes recorden que va ser el govern presidit per Franco el 13 d’agost de 1965 el que va aprovar la requalificació de les Corts que va permetre la construcció del Camp Nou. Va ser el Consejo Nacional de Deportes qui va concedir a fons perdut 43 milions de les antigues pessetes per a les obres del Palau Blaugrana. I la més coronada: quan li van preguntar a Santiago Bernebéu pel madridisme del general Franco, va respondre amb rapidesa: «Franco admira a Gento y a los valores deportivos y humanos de Gento, pero nada más. Franco és barcelonista hasta la médula». O sigui que l’enemic està a casa!