Diaris bons, diaris dolents

L’anecdotari del periodisme mundial recull el viatge a Nova York que va fer a principis del segle passat l’arquebisbe de Canterbury. Els periodistes de Southampton van prevenir Sa Gràcia que anés amb compte amb la premsa nord-americana perquè no era tan condescendent com l’anglesa. «Si fan alguna pregunta impertinent, facis el sord», li van aconsellar. Desenes de reporters esperaven l’arribada de l’arquebisbe al port de Nova York.

Un dels més pinxos va preguntar al cap de l’Església anglicana: «Què opina del gran nombre de prostíbuls que hi ha a Manhattan?». Sa Gràcia, que estava advertit, replicà: «Hi ha moltes cases d’aquestes a Manhattan?». L’endemà, el diari de l’agosarat informador titulava: «L’arquebisbe de Canterbury pregunta por les cases de putes de Manhattan». Ni aquell diari ni aquell periodista van tenir cap futur. Ben Bradlee, el director de The Washington Post, el diari que va destapar el cas Watergate, va dir que «els periodistes són els millors detectors de mentides». Crec que ho són els lectors. Quan un diari té 215 anys, deu ser per alguna cosa.