A Alforja no hi ha ceps

La primera incursió a la recerca dels apreciats ceps ha estat negativa. El terreny sorrenc de les muntanyes d’Alforja fan que l’indret sigui ideal perquè surtin ceps. Però hem fet porra. Només hem trobat alguns mataparents i altres espècies de cap valor gastronòmic. Els ceps, com al general Armada la nit del 23-F, «ni estan ni se’ls espera». Tanmateix, hem pogut gaudir d’una bona passejada pels camins recuperats pels excursionistes de Vilaplana i Alforja i també, després de molt temps, hem hagut de superar un toll que inunda el camí. Les nostres sabates feia temps que no recordaven l’existència del fang. També hem vist el mas de l’Aragonès, en ruïnes. La primera vegada que vaig estar a Alforja em vaig endur una bona renyada d’un veí per haver dit l’Alforja (amb article) i no Alforja (sense article). Ningú m’ha donat una raó convincent per aquesta animadversió toponímica. A Alforja dir l’Alforja és com preguntar per la Dolores a Calataiud. Una resposta al rebuig del topònim amb article podria estar a l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. Els accidents geogràfics són l’origen de moltes etimologies, per la qual cosa resulta convincent la teoria de Coromines. El coll d’Alforja, al peu del qual hi ha la localitat, ha estat històricament el pas més important del Baix Camp al Priorat. L’arrel aràbiga alfurg o al-furga vol dir ‘obertura practicada per donar pas’. El topònim Alforja vindria, doncs, de l’àrab en el sentit d’un pas important. Res a veure amb l’ús que la paraula té per denominar el sarró.