Pacificar el trànsit

A la nostra societat, quan una paraula o una expressió es posen de moda, s’utilitzen a tort i a dret, i més quan poden donar peu a tot un seguit d’actuacions. Darrerament es parla de pacificar el trànsit, com si hi hagués una guerra oberta a les carreteres entre les vies de comunicació i les persones que hi transitem. Anem a pams.

En temps pretèrits, els animals salvatges que es movien pel territori a la recerca d’aliments per menjar i d’aigua per beure van obrir de forma natural els primers viaranys, uns senders que els humans també utilitzaven quan s’havien de desplaçar.

Més endavant, aquells caminois primigenis van donar pas a senders i camins que la humanitat ampliava a mesura de les seves necessitats per desplaçar-se. Amb la utilització de les primeres carretes i el pas dels exèrcits els camins es van fer més amples. En endavant, el seu recorregut s’adequaria d’acord amb els criteris que afavorien la seguretat dels vehicles i la comoditat dels viatgers.

Amb l’eclosió dels vehicles que es mouen amb la força dels motors es van construir carreteres, autovies i autopistes que tinguessin capacitat per oferir un bon servei a les persones que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, sempre amb els criteris basats en la idoneïtat per a la circulació de vehicles i la seguretat dels conductors i passatgers.

Aquesta forma d’optimitzar les vies de comunicació s’ha mantingut fins fa pocs anys, quan s’han implementat a les vies públiques determinats elements que, presumptament, estan destinats a afavorir la seguretat dels conductors i la dels vianants, sobretot en espais urbans. En aquest apartat resultà fàcil d’entendre que les nostres autoritats, ben aconsellades per tècnics competents, s’esforcin per millorar la convivència entre el trànsit rodat i l’ús per als vianants i ciclistes d’alguns espais, però no sempre se’n surten bé.

Fa uns anys, quan es va adequar el ferm de la carretera que uneix el Catllar amb la Riera de Gaià, es va aprofitar per construir-hi uns passos elevats, just on hi havia passos de vianants. Aleshores, la majoria d’aquells passos tenien una alçada inferior als vint centímetres i comptaven amb unes rampes d’accés que feien possible el pas de vehicles de forma còmoda, això sí, sempre que la seva velocitat fos inferior als trenta quilòmetres per hora. Malauradament, un dels passos elevats era més alt i les seves rampes més curtes, un fet que encara avui es nota negativament quan es passa per sobre.

En els darrers mesos s’ha molt ben remodelat la carretera que va de Monnars al Catllar i, de forma poc entenedora, compta amb diversos passos elevats, uns elements que tenen en comú que alteren negativament el trànsit rodat. Efectivament, aquests passos elevats obliguen els conductors a reduir la velocitat molt per sota de la prescrita i a patir dos forts sotracs a l’entrada que es combinen amb dos més a la sortida dels obstacles.

Sense cap mena de dubte, això maltracta els cossos dels conductors i el dels passatgers, alhora que força de forma innecessària els amortidors i els sistemes de suspensió dels vehicles, amb l’afegit que obliga els motors i els frens a una feina extra que comporta més despesa en combustible.

Per falta de coneixements tècnics no podem plantejar quines haurien de ser les mesures dels passos elevats ni el seu disseny, però l’experiència ens diu que aquests passos només haurien d’obligar els conductors a reduir la velocitat a l’estipulada en aquell tram de carretera, tal com s’explica en els primers passos que s’han descrit. Senzill, oi?

L’existència d’aquests passos massa elevats té indignada la ciutadania, ja que ha de patir un seguit d’incidències negatives en els seus desplaçaments. L’enuig augmenta quan les autoritats i els tècnics, quan es refereixen a la implementació d’obstacles a les vies, parlen de pacificar el trànsit, com si hi hagués una guerra encesa. En aquest cas i pet tal d’usar la paraula de moda, la presumpta pacificació només arribarà quan els obstacles no posin en perill el cos de les persones ni la seguretat dels vehicles.