Les elèctriques sempre guanyen

En l’imaginari dels casinos existeix aquella màxima de la banca sempre guanya. Lògica pura, si la propietat dels establiments que organitzen el joc no tinguessin beneficis, no es prendrien la molèstia d’organitzar les seves controvertides activitats. Amb el creixement imparable del pes específic de les energies renovables al mix energètic sembla que passa el mateix amb els grans operadors del sector. Un fet que tampoc hauria de ser cap sorpresa vistos els precedents: un sistema pensat per a maximitzar els seus beneficis, que ha posat obstacles al desplegament de les energies netes i que, ara que ja són indiscutibles, troba la manera de seguir escombrant cap a casa.

Un exemple pervers d’això que afirmo és el que hem vist les últimes setmanes, en què hem tingut preus de l’electricitat molt baixos a la franja entre les 12 del migdia i les 5 de la tarda aproximadament. Les grans operadores han aprofitat per produir energia hidràulica a costos molt baixos per l’energia regalada per vendre-la posteriorment a les franges de més consum a un preu molt més alt que els permet uns marges de beneficis molt importants.

La conclusió és perversa: si se suposa que les renovables, a banda de les seves bondats mediambientals, han de servir perquè els consumidors, ja siguin empreses o particulars, paguin l’energia més barata, a la pràctica serveixen perquè aquestes grans elèctriques continuen eixamplant els seus beneficis. Feta la llei, feta la trampa.

En el rerefons d’aquest objectiu frustrat hi ha una situació també perversa: la gran majoria de consumidors tenen tarifes fixes i això fa que ara que l’energia està a preus molt baixos durant bona part del dia per efecte de les renovables no se’n poden beneficiar. El famós consell de posar la rentadora a la nit en realitat a qui beneficia és a les elèctriques, que venen una energia que han generat, com explicàvem en l’anterior paràgraf, amb costos molt baixos.

L’efecte pervers avançat –«es el colmo», que diria aquell– és que la venda d’excedents d’energia generada amb plaques solars de particulars, que se suposava que havia de generar ingressos que contribuïssin a amortitzar la inversió, pot arribar a costar diners. El fet és que el sobrant que injecten a la xarxa les fotovoltaiques en modalitat d’autoconsum amb compensació d’excedents es valoren econòmicament en relació (sempre a la baixa, sovint menys de la meitat) amb el preu que estableix el mercat per l’energia hora a hora. Però què passa quan l’energia té un preu de zero? La meitat de zero és molt poca cosa, més tenint en compte que l’energia que ens compraria el sistema a una determinada hora l’hauria de vendre en aquella mateixa hora a un altre consumidor. Per tant, cobrir uns costos de sistema per vendre una energia a preu zero no pot costar gaire, facin els números. I la següent pregunta: quan el sistema elèctric ha tingut pèrdues?

Fora bo que, davant de tantes perversions, les autoritats que regulen i supervisen el sector elèctric, que hi són i que se suposa que treballen per a l’interès general, posessin límits a aquestes pràctiques per tal d’optimitzar un sistema que hauria de beneficiar la societat. Deixant que la banca (les elèctriques) guanyi, al cap i a la fi és un sector liberalitzat, però acotant d’alguna manera aquests beneficis per equilibrar un sistema que, per fer avançar les energies netes que tant necessitem, ha de ser just i atractiu per als agents de les dues bandes. Ens hi juguem molt.