Josep Fèlix Ballesteros Casanovas
Josep Fèlix Ballesteros és ja, sense dubte, un dels grans alcaldes que ha tingut la ciutat de Tarragona. Igual com ho és l’alcalde Recasens. Recentment el Pep Fèlix ha anunciat que deixarà la vida política municipal (institucional, perquè el compromís del Pep Fèlix amb Tarragona i la nostra gent no acabarà mai). Però avui no vull parlar de la figura política o institucional, sinó de la persona.
He pogut conèixer bé a l’alcalde Ballesteros durant els anys en què he estat regidor a l’ajuntament. Aleshores jo estava a l’oposició. Recordo quan vàrem pactar uns pressupostos municipals.
Tots dos érem conscients de què rebríem crítiques ferotges però també enteníem que estava en joc quelcom molt superior a qualsevol de nosaltres: el benestar dels tarragonins i tarragonines a peu de carrer. Quan em donava la mà em va dir: «t’atacaran ferotgement, fins i tot part dels teus pel que acabes de fer, però quan vegis que famílies tarragonines es beneficien de l’augment de les partides socials que hem acordat entendràs que hem fet allò que sabem que és just.» I tenia tota la raó...
Sí, perquè vaig poder copsar de primera mà que ell no era alcalde per vanitat, ni per buscar paraules d’elogi, sinó que s’havia «ficat en això» –com em deia ell mateix– «per tots aquells tarragonins i tarragonines que necessiten que algú els defensi.» I en tots aquests anys de vida política municipal mai ha oblidat per a qui lluitava.
Els que el coneixen des de jovenet diuen que sempre ha estat el mateix. La mateixa persona que sent un novell regidor de joventut buscava ampliar les partides adreçades a la regidoria «per ajudar als joves a tirar endavant».
El mateix també que diu que a partir d’ara es dedicarà a tasques de voluntariat social com ajudar als joves que arrosseguen problemes de depressió o de baixa autoestima.
Durant tots aquests anys he estat testimoni de la seva intel·ligència política, de la seva tenacitat, de la seva concepció de la política entesa com un pacte entre diferents on s’arriba als consensos necessaris que beneficien a la societat perquè tots renunciem a part de les nostres pretensions per assolir l’acord.
Gràcies a aquesta política positiva l’alcalde Ballesteros va ser capaç de pactar amb tothom (tret de la CUP i Vox, òbviament) i aprovar tots els pressupostos municipals, i de mantenir no només paraules de respecte i d’escalf sinó de teixir relacions d’amistat amb els seus adversaris polítics. Mai l’he vist insultar o menysprear ningú, un valor essencial en política però que avui dia, lamentablement, no abunda.
Fa poc em va dir: «ningú et prepara per les exigències que representa ser alcalde de Tarragona. Pots llegir, pots estudiar, però ho hauràs de descobrir tu mateix, quan prenguis decisions que a vegades són difícils però que saps que són necessàries».
Aquest és un dels valors que he après d’ell i que vull preservar si obtinc la vostra confiança i esdevinc el nou alcalde de Tarragona: saber escoltar, fins i tot enmig de les pitjors crisis i rodejat de la cridòria, saber escoltar, mantenir el cap fred i prendre la decisió correcte, tractant a tothom amb respecte. I per molt escasses que siguin les possibilitats i per moltes persones que intentin tombar-te, no rendir-te ni abandonar mai a aquells que més ens necessiten. Aquest és el Pep Fèlix de dimensió humana a qui he acabat admirant.
I permeteu-me que acabi amb una imatge que crec que l’identifica a la perfecció. Va passar en una de les processons de la festa major en els temps en què alguns van demostrar que es consideraven per damunt del bé i del mal per insultar i difamar a qui no pensava com ells.
S’acostava la comitiva municipal pel carrer enmig d’una cridòria de desqualificacions d’una part dels presents. I allà avançava el Pep Fèlix amb el seu somriure beatífic absolutament immune als insults grollers que proferien alguns a ple crit. Amb la dignitat que representa ser alcalde de Tarragona.
Potser el que diré ara em farà aparèixer davant vostre com una persona que no és un robot sinó que prioritza l’empatia però vull compartir amb vosaltres que el que vaig pensar en aquell moment va ser: «què gran és aquest home, però que gran és.» En efecte, era, és i ha estat immens. Gràcies per tot, gràcies per tant, Pep Fèlix!