Els meus alumnes, la meva responsabilitat
La feina de docent té un alt grau de vocacionalitat i de compromís més enllà del que diu el contracte. Els directors compartim aquesta mateixa visió però ho fem des d’una responsabilitat absolutament desmesurada, extremadament unipersonal i que ens deixa, massa sovint, sols en la presa de decisions finals.
No em refereixo que no rebem assessorament del Departament (Inspecció), Mossos i altres (sort que en tenim), sinó que al final qui decideix som nosaltres sols i el pes recau singularment en nosaltres (els jutges ens ho recorden ben sovint).
A banda de les moltes tasques que requereixen tota l’atenció del director (cada àrea del Departament d’Educació es creu que la seva és la prioritària i a la qual hi hem de dedicar totes les hores i més), ara hem de gestionar una pandèmia psicològica postcovid. Sempre hi ha qui ens ajuda: a la Comunidad de Madrid estan disposats a multar els docents que no detectin un cas d’assetjament (com si sempre fos tan fàcil!), a les ràdios es pot portar un expert que digui que els mòbils s’han de tenir amb 16 anys però la pregunta només és si cal prohibir el mòbil al pati, els casos de violacions i abusos de menors es fan des d’un consum sense control patern de pornografia a través de mòbils, etc.
La solució sempre és la mateixa: les escoles i instituts se n’ha de fer responsables i cal formar els docents. S’obvia que a Catalunya i Espanya tenim menys de la meitat de psicòlegs clínics o psiquiatres d’Europa.
El departament d’Educació ha de fer més, molt més, ens cal més orientadors formats però no pot quedar-se sol en aquesta tasca de tot el Govern, de tots els governs de les diferents administracions i de tota la societat. El dèficit fiscal català no ajuda gens a redreçar aquesta situació.
No ens enganyem, redactar un expedient són deu minuts, enviar-lo on toca menys d’un minut. Amb això sembla que ja ho tenim tot, no? Arribar a saber si cal o no obrir un expedient sol ser hores de seguiment d’un cas professor, tutor, orientadores i hores d’interaccions amb famílies, serveis socials, DGAIA, Salut, Mossos, etc., per no vulnerar cap dret.
Quan veiem un alumne, nostre, en risc, vetllem que al centre tot es compleixi, que la família atengui la dificultat amb que es troba l’alumne, que el Departament de Salut atengui el nen amb diligència (que el seguiment no sigui una visita cada dos mesos), que la DGAIA intervingui, que els Serveis socials actuïn, que l’assetjament s’aturi amb les mesures que hem proposat, etc. Tot plegat suposa una càrrega emocional que apunta sempre cap al mateix vèrtex: el director.
Hi som perquè volem? Sí. Hi som perquè creiem que podem contribuir a gestionar millor un servei públic que el volem de qualitat, sí. Que les cares i les converses entre els directors són que així no es pot seguir, també (per salut pròpia). Que potser caldrà aviat, com passa en determinades especialitats docents, nomenar directors a dit perquè no n’hi haurà de voluntaris... també.
Tant els docents (especialment els tutors) com els directors sempre parlem dels nostres alumnes, un sintagma senzill però que vol dir que ens sentim molt responsables del que passa al centre i fora (casa, carrer, serveis públics no educatius, etc.).
Els directors estem patint una pressió que ens supera i patim per nosaltres i patim pels nostres alumnes (en el meu cas, 1.500 d’ESO i Batxillerat i alguns més d’un cicle formatiu de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona).