La por al cos i no saber què fer

De sobte, els mòbils es tornaven bojos i els vídeos van començar a circular ràpidament. Incendi? Explosió? Un accident? Hi ha víctimes? On? A Tarragona? Esteu tots bé? Les notificacions a les xarxes esclataven, però la desinformació també es propagava amb rapidesa. Les imatges ens va deixar en xoc. Va morir gent. I no sabíem què havíem de fer. «Hem de quedar-nos a casa o sortir?». La por creixia més i més, mentre els rumors circulaven. En aquell moment, des de l’administració local, on treballava, vam intentar aportar informació clara i objectiva, insistint que calia seguir només els canals oficials i transmetre els consells dels experts en emergències. Però es van fer evidents tantes mancances que això ens espantava encara més.

Cinc anys després, ho recordem sabent que l’explosió d’Iqoxe va alterar no només la vida de les persones directament afectades, sinó també els protocols per gestionar les emergències i la seva comunicació. De fet, va alterar-nos la vida a tots. S’han implementat mesures com el sistema d’alertes per SMS, sirenes d’alerta i més inversions. S’han llançat campanyes de conscienciació i s’han distribuït materials informatius. Hi ha més recursos i estem una mica més preparats. També som més conscients dels riscos que tenim. Però no n’hi ha prou. El camí serà llarg, molt llarg.