Escoltant els comentaris

En un dels últims articles al Diari, «Calen fets, no paraules!», parlava del nostre sistema sanitari, conegut com a ‘Model Català’ que va néixer amb dues idees mares: aprofitar la feina feta per entitats religioses, mutualitats de treballadors i fundacions municipals, en matèria social-sanitària i separar la planificació sanitària de la prestació dels serveis a càrrec de les diferents entitats si acrediten uns estàndards de qualitat.

La idea no està gens malament. Cal no malbaratar el que tenim ben fet, que és molt. L’important no és la propietat de la institució, sinó la qualitat dels serveis que dona.

Aquest model ens ha portat a disposar de diferents tipus d’hospitals i grups d’atenció primària. La gent coneix els de titularitat pública, com «el seguro» i accepta sense recança rebre l’assistència en qualsevol altre hospital que no sigui públic. Així passa al camp de Tarragona. Amb els centres d’atenció primària (CAP) ens passa exactament el mateix. Tenim tots els models de propietat.

Si seguíssim els principis inspiradors del sistema, l’aprofitament de recursos i la separació de la planificació de la provisió dels serveis a donar, res a dir. El plantejament pot ser acceptat sense massa traves i així ha passat amb la població i els professionals. La gent no manifesta cap rebuig a ser visitat en un hospital en funció de la seva propietat i els professionals tampoc actuem de manera diferent si ho fem en un centre públic, concertat o privat.

A l’article comentava uns dèficits, queixes i reivindicacions econòmiques i de manca de personal, augment de patologies no ateses, retards en els diagnòstics i tractaments, dificultats per accedir al metge de capçalera, pèrdua de motivació per part dels professionals sanitaris i descoordinació dels diferents proveïdors a l’hora d’atendre els malalts i especialment els afectats per diferents malalties cròniques...

També comentava el fet d’un augment de la contractació de pòlisses d’assegurances privades per a l’atenció sanitària.

Acabava l’article emfatitzant que no hem de caure en la demagògia i insistia en la necessitat d’avaluar i fer rendiment dels recursos emprats, no solament pels polítics sinó també pels gestors de les entitats.

Aquest article ha motivat molts comentaris des de diferents punts de vista, tots ells de professionals coneixedors del sistema. Tots m’han semblat interessants i n’intentaré fer un resum.

Els més matiners van venir vinculats al món sindical de la salut, situats al vessant més esquerrà del ventall polític. Un d’ells discrepa totalment del meu anàlisi i rebutja qualsevol tipus de concert i relació amb fundacions i institucions privades. Quasi tots pensen que aquestes relacions faciliten el desviament de recursos cap a finalitats lucratives personals. La seva protesta és clara, volen aturar aquesta manera de fer i proposen nacionalitzar els serveis públics per fer fora les empreses que segons ells només embruten el sistema i a més ho fan amb la benedicció del govern. Acaben els comentaris amb un «cal fer net» i només estan d’acord amb mi en la necessitat d’avaluar i rendir comptes. Una reflexió més situada en el centre-esquerra i més d’acord amb el sistema, em diu: «Les esquerres no tenim ben incorporats els conceptes de servei públic, accessibilitat, gratuïtat i eficiència».

També rebo el parer de quatre personatges relacionats amb la gestió d’hospitals concertats, tres d’ells amb experiència política que em fan uns comentaris de l’article afalagadors, recolzant el model i el plantejament que hi feia. La meva resposta va ser curta: «Poseu-vos-hi».

Un excompany cirurgià em diu: «Els problemes estan identificats, però no hi ha voluntat de canvi ni gestors ni polítics que se’n facin responsables i els professionals sèniors amb capacitat de decisió, estem submisos i/o cansats».

Acabo amb l’opinió d’un metge jubilat que ha fet tots els papers de l’auca en un hospital públic: «El panorama sanitari està com el temps, canviat i trasbalsat, però cal preguntar-nos si el trasbals està només en el món sanitari». Ell creu que és general i que la deixadesa i la desídia formen part de la manera de fer dels temps actuals. Pensa que la paraula compromís ha quedat en desús.

Totes aquestes aportacions i d’altres em fan repensar on som i per què. Es sabut que tota organització té tendència a deteriorar-se i per evitar-ho cal potenciar el que va bé i anar corregint les equivocacions a més de fer adaptacions i/o noves actuacions davant de necessitats canviants.

Segueixo pensant que el plantejament del nostre sistema de salut, el ‘Model Català’, continua sent vàlid, però hem perdut l’hàbit d’avaluar, comparar i rendir comptes a la societat i com d’altres organismes, ens hem deixat influenciar per la política mal entesa, la política de campanar, la que pensa que com que ara manen els meus, tinc dret a demanar el que vulgui o el que em doni rendiment electoral per a les properes eleccions. La planificació en salut ha deixat de fer la seva feina pensant en el conjunt i s’ha hagut d’ adaptar als dictats de les pressions polítiques de torn.

Avaluar els resultats és una feina tècnicament complexa, feixuga i sovint en repassar les dades, cal prendre decisions que acostumen a ser difícils i dures d’aplicar.

Si els proveïdors, fundacions/municipis/entitats privades... es converteixen en grups de pressió amb suficient força per canviar la presa de decisions el resultat no pot ser bo pel conjunt del sistema i se’ls hi pot girar en contra.

Calen criteris clars per l’adjudicació de recursos. Els diners públics que es destinen al servei dels ciutadans han de ser entenedors. Aquesta tasca ha de ser feta pels polítics i són els gestors de les diferents entitats els que han de rendir comptes del seu aprofitament i del grau de satisfacció de la gent que han atès.

Que se n’ha fet de la central de resultats? El ‘Model Català’ pot ser bo. Fem-l’ho!