Els tarragonins de la Granada de Gerald Brenan

Són gairebé un 10% del habitants de la ciutat. Són més de deu mil els andalusos de Tarragona, i cal sumar-hi els descendents dels que van arribar als anys 60 i 70 i es van establir i arrelar a la ciutat. Ho recull un reportatge de Canal Sud, que va dedicar un dels capítols de Andaluces por España a la Tarraco Imperial. La dada m’arriba navegant pel mòbil, mentre es fa fosc sota un cel ataronjat des d’una casa emblanquinada de tres plantes al poble de Mairena, de 200 habitants. Estic a 1.000 metres sobre el mar i a la mateixa distància en km de la Tarragona patrimoni de la humanitat.

I d’humanitat van sobrats a La Alpujarra. Moltes cases són buides, i si tens un familiar amb un cossí allà, tens un sostre on dormir. Un cordill travessa les portes, que es poden obrir des de fora, sortejant les ampolles de plàstic plenes d’aigua que foragiten gossos i gats i els seus costums de marcar territori.

Mentre s’enfosqueix el dia, la lluna plena fa de la nit un espectacle. Molt al fons es veu el mar i s’intueix la proximitat africana per la calitja, que ha ataronjat algunes de les immaculades façanes blanques. L’arquitectura d’aquests pobles incrustats a les faldes de les muntanyes, seques i pelades, és molt singular. Els ‘terraos’, d’un color gris ‘azulao’ i coberta plana, contenen una terra o argila especial que no deixa passar l’aigua, la ‘láuna’, m’expliquen.

Des del balcó veig el poble de costat, Yegen. Allà, també a Mairena, tothom coneix el nom d’un britànic, Gerald Brenan. Va escriure un dels llibres més genials fets mai per un estranger sobre un altre país, El laberint espanyol, on explica les arrels de la guerra civil. Ho diu d’ell un gran hispanista, Ian Gibson. El britànic va esmicolar bona part dels tòpics que sostenien els europeus de principis del segle XX sobre aquestes terres. Obra que no va agradar al règim, per l’excés de realisme, i va rebre el seu càstig, prohibida fins a la mort del que ja sabeu.

Doncs aquí, escrivint des del Sur de Granada, un altre títol que Brenan va publicar el 1957, i també de la pel·lícula de Fernando Colomo (2003) on retrata la seva biografia a terres andaluses. A les nou habitacions de la casa a Yegen, l’anglès va acollir visitants il·lustres com Lytton Strachey, Dora Carrington o Virginia Woolf. Allà també ho saben. Miro el poble, i em sembla increïble haver tingut tanta sort.

A una hora de cotxe, Granada. Serem uns dels més de 2 milions de visitants que trepitjaran enguany l’Alhambra. A les aigües dels jardins del Generalife, papallones i ocells de flor en flor. Des de dalt la Torre de Comares, que guarda l’espectacular saló dels Ambaixadors, es veu una ciutat compacta, aventallada. A la Torre de la vela captem la panoràmica. La part més propera, sota, està restringida al trànsit privat, només hi entren mini busos, taxis i residents. La ciutat és preciosa.

Hem vigilat de no colar-nos en cap carrer restringit, la clatellada és immediata i considerable. L’Albaicín, bressol de l’actual ciutat, que també forma part del conjunt patrimoni de la humanitat, bull de vida. Restaurants plens però transitable, a diferència del carrer Navas, un dels més famosos de tapes. Brogit habitual i comiats de solters amb cantaors, guitarra en mà, i gent ballant per l’estret carrer. L’oferta és inabastable.

Després de tres hores a l’Alhambra, baixem la ‘cuesta del Rei Chico’, que li va donar nom però segur que no la feia a peu. Si voleu conèixer tots els accessos, el vostre llibre és Cuentos de la Alhambra, d’un nord-americà d’origen britànic. Com s’ha vist, pels britànics el viatge era fonamental, connecta amb l’essència i l’esperit dels pobles. Ell fins i tot viure entre les parets de l’Alhambra. Era el 1829, i el palau andalusí estava poblat per rodamons i viatgers. Que avui sigui un dels monuments més importants del continent, també és gràcies a ell i a un amic seu, el príncep rus Dolgorouki, que van fer que la pròpia ciutat prengués consciència de la barbaritat de la deixadesa del monument. Van instaurar, per cert, el primer llibre de visites per evitar que els que hi anaven deixessin la seva signatura a les parets.

Deixem el monument, necessitem una Alhambra daurada. Anem a la ciutat més ciutat, al carrer del Duende, amagat entre una gran avinguda de centres comercials. Esperem 20 minuts per degustar les tapes de Casa Salvador. Un vi o una cervesa (Alhambra, per descomptat) costa uns 2 euros a Granada, i inclou una mena de competició entre bars per veure qui serveix la tapa més collonuda. Amb cada beure una tapa generosa, i seguim amb racions, a compartir entre 5. La factura no puja més de 45 euros, propina inclosa. La pastisseria Casa Ysla, ens endolceix la tornada a Mairena.

La nit es veu diferent. És tancar els ull i imaginar el gran potencial d’una cultura que ens ha estat llegada i que també és la nostra. L’Antonio (el meu sogre) ens diu que l’endemà, diumenge, hi ha cacera del porc senglar i que l’únic bar del poble estarà obert.

A la nevera queda una Alhambra. L’obro i surto al balcó, a la dreta veig Yegen i al fons novament el mar. Començo a escriure i aflora una pregunta que em vaig fer només arribar: Què deurien sentir quan van deixar aquestes terres el meu sogre, la meva mare -de Baza- i la resta d’andalusos que van venir fa dècades a Tarragona? Quatre dies després de conviure amb ells ho entenc, en realitat no van marxar mai.

Em pregunto si la lliçó l’ha tenen interioritzada els que abans del maig els voldran seduir amb cants de sirenes.