El patrimoni campaner segueix viu a la Fatarella

Sonen les campanes i immediatament ens fixem en l’hora, però avui en dia no en sabem interpretar gaire cosa més, en general, hem perdut l’habilitat d’interpretar aquest so. Amb el telèfon, internet i altres mitjans ens comuniquem i ens assabentem de les noves. Això abans ho feien les campanes, que amb el seu repic anunciaven festes majors, bodes i defuncions, entre altres, a més d’intercanviar senyals entre pobles propers.

Al darrere, fent-les repicar, hi havia aquella persona, de qui la saviesa popular diu que té «l’ofici més alt del món», el campaner. Aquest treballador que, per regla general havia heretat l’ofici, s’ocupava d’informar amb un toc de campanes, que avui en dia ens pot arribar a semblar fins i tot místic, de qualsevol cosa que passés a la vila.

Amb la mecanització dels campanars, l’ofici ha passat a ser més aviat una afició de gent amb una ferma voluntat de conservar-ne el patrimoni i coneixement. Encara hi ha gent que continua tocant-les per recuperar i mantenir vius els seus tocs, que són molt diferents segons l’ocasió i el municipi.

«Es tracta que no es perdi la tradició i continuar comunicant al poble actes litúrgics i civils», assenyala des de l’Associació de Campaners de la Fatarella, Bienvenido Ruana, explicant que «una de les feines del campaner avui en dia és fer divulgació del que s’ha anat perdent».

En aquest sentit, Ruana indica que la mecanització i la Guerra Civil han estat factors innegables en la pèrdua, tant de campanes, que es va fondre, com del seu vocabulari. «Volem recuperar una mica aquests significats per apropar les campanes a la població, que sàpiga què són, per a què serveixen i el seu paper històric. No les podem deixar perdre», diu Ruana, tot convençut d’aquesta voluntat de voler apropar les campanes. «Ara que som patrimoni immaterial, des del mes de desembre, mirarem de donar-nos a conèixer més».

Per fer-ho, els membres de l’associació terraltina, quan hi ha actes religiosos o civils, s’uneixen per pujar al campanar i tocar. Això, d’alguna manera, genera el debat entre els aficionats sobre si les campanes son part de l’església o del poble.

«Al final, a la majoria dels pobles estem entre església i l’ajuntament, entre el cel i la terra, en un lloc que no s’acaba de veure si som civils o religiosos, estem en un forat en blanc».

Trobades de campaners

Entitats de campaners d’arreu de Catalunya es troben regularment per posar en comú l’ofici, reivindicar-lo i compartir accions per conservar-lo. Precisament, fa un parell de setmanes hi va haver una trobada a Os de Balaguer (Noguera), ciutat on va sorgir un moviment de recuperació que va acabar generant una entitat que aplega totes les entitats de campaners de Catalunya. Durant l’última trobada, es va fondre una campana per al campanar de Balaguer amb l’objectiu de reparar i mantenir la tradició de les campanes.

Durant el mes de març, va tenir lloc una altra trobada, en aquest cas a la Fatarella, on els assistents van fer una visita guiada des de la parròquia de Sant Andreu fins a la Capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, van assistir a una xarrada i van oferir una exhibició conjunta de tocs de campana.

«Com tot el patrimoni, al final això és cultura. L’hem de mirar de conservar i, en aquest cas, com que no és tan accessible, potser és més fàcil. El campanar sempre està molt lluny i no n’hi ha a tot arreu, és important continuar. Si acaba desapareixent, ja no sentirem el toc de les campanes», apunta Ruana, indicant que, per sort, cada vegada participa gent més jove en les trobades, un fet molt motivador.

A la Fatarella, tant els fills de Ruana com els del seu germà s’introdueixen en la tradició, però el membre més jove de la colla és l’Adrià, un nen de sis anys sense vincles amb el món campaner que va unir-se al grup i que puja al campanar a tocar tots els diumenges.