El cop d’Estat de Primo de Rivera

Ales Terres de l’Ebre, com a la resta de Catalunya, el període de la Mancomunitat va produir un gran impuls econòmic, social i cultural, només unint les quatre diputacions en finalitats administratives. L’Estat no cedí cap de les seves competències, ni serveis i les diputacions només disposaren dels seus reduïts pressupostos.

Malgrat tot, des de la seva creació l’abril del 1914, Catalunya avançà amb progressió exponencial ja que de cada pesseta que la Mancomunitat invertia en obra pública produïa noves inversions privades. Es creaven llocs de treball, iniciatives empresarials, comercials i moviments socials d’entitats que enlairaven la cultura, des dels pobles més petits a Barcelona capital. La llengua catalana va rebre un fort impuls. Es van crear o enfortir diferents centres educatius i culturals, com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, la Universitat Industrial o l’Escola de Treball. Amb pocs mesos funcionaven als caps de comarca i poblacions importants de les Terres de l’Ebre, escoles d’adults, l’ensenyança del català d’adults, grups de teatre, escoles de música, grups dansaires i naixien nous grups com a bolets al bosc. A Espanya també es podien mancomunar les diputacions que haurien aconseguit el creixement als territoris, però només a Catalunya es va crear la Mancomunitat.

Com sempre, a Madrid no agradava gens la fortalesa creativa catalana. No podia ser que pobles petits de les nostres comarques disposessin de telèfon públic quan moltes capitals de província espanyoles encara no n’existia. I tampoc podia ser que s’obrissin camins i carreteres per unir petits nuclis urbans de comarques allu-nyades quan grans poblacions d’Espanya no en disposaven. Espanya calia igualar-la territorialment; això que encara avui en diuen «la igualdad entre todos los españoles». I vet aquí que per homologar la pobresa de tots, i no permetre el creixement català, el general Primo de Rivera, capità general de Catalunya es revoltà contra el govern provocant un cop d’estat. Era el dia 13 de setembre del 1923; aviat farà cent anys. Dos dies més tard, Alfons XIII el nomenà president del govern, validant el cop d’estat i suspenent per decret reial les garanties constitucionals. I decretà l’estat de guerra per als qui no acceptessin l’enderrocament del govern legítim. L’endemà del reial decret prohibia «el uso de otra lengua que no fuera el español, ni el uso de símbolos como banderes vascas o catalanes». El dia 30 de setembre, també per reial decret, es destituïen tots els ajuntaments.

El dia 18 de setembre, el cap del Directori Militar, Primo de Rivera, publicà un decret sobre la cultura catalana que entre altres articles, deia el següent: «Serán juzgados por los tribunales militares los delitos contra la seguridad y unidad de la patria, cuando tiendan a disgregarla , restarles fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por la palabra, por escrito, por la impremta u otro medio mecánico... No se podrá izar u ostentar otra bandera que la nacional y se castigará del modo siguiente: ostentaciones de bandera que no sea la nacional; seis meses de arresto y multa de 500 a 5000 pts. [...] No podrán por las personas investidas de autoridad expresarse o escribir en idioma o dialecto en actos oficiales. La difusión de ideas separatistes, se les castigará con prisión correccional de uno a dos años».

Seguint el procés repressiu, es dissolgueren diferents locals culturals per ordre governativa a Gandesa, el Casal Gandesà, a Móra la Nova, el centre Autonomista, a Falset, el Centre Nacionalista i a Montblanc la Joventut Nacionalista. Extrec del meu llibre d’història, Gandesa cruïlla de camins, la nota següent: «Teniéndose en este gobierno noticias de que en los locales de la Sociedad de Gandesa, conocida por Casal Gandesà, se ejerce propaganda separatista, con evidente oposición al Real Decreto del 15 de septiembre último, y no ignorando su junta directiva que estando en suspenso las garantías constitucionales solo puede usarse mediante expresa autorización en cada caso, he resuelto disover esta Sociedad indefinidamente, clausurando sus locales». En el que es refereix a Gandesa, el tancament d’aquesta entitat va produir repercussions significatives, ja que havia estat un centre cultural i educatiu que afectà no només al municipi sinó a tot el seu districte electoral, com a nervi irradiant d’iniciatives. D’allí va sortir la creació del Sindicat Agrícola o el periòdic El Llamp de caràcter intercomarcal entre moltes altres realitats culturals, socials i econòmiques. El periòdic de Gandesa seguí publicant-se gràcies als equilibris entre el director, Manel Bardí, amb l’ajuda del canonge tortosí, el Dr. Joan Baptista Manyà, i el delegat governatiu del Districte, el capità d’infanteria Ferran Suárez de Figueroa. La missió d’aquest delegat era vigilar tots els alcaldes, ajuntaments i institucions, sobretot pel que fa a l’ús del català, quan el dictador pretenia espanyolitzar a tort i a dret tota la ciutadania.

El delegat esmentat disposava d’un sometent integrat per voluntaris dels pobles que rebien la medalla de la «Constancia a S.M. al rey Alfonso», havent d’estar autoritzats directament pel capità general de la regió. Es reunien habitualment amb el jutge de primera instància, el cap de la comandància de la guàrdia civil del districte, l’alcalde i l’arxipreste. I en acabar l’acte dirigien un telegrama d’adhesió al president del Govern, Primo de Rivera. Els delegats governatius també crearen a cada districte un partit polític batejat amb el nom d’Unión Patriótica, sota el lema: «España os llama y abre sus brazos en espera de que al cerrarlos ha de encontrar unidos en su lazo amoroso a los Buenos y leales españoles». Al partit judicial de Tortosa el sometent, el desembre de l’any 1924, tenia 670 homes, al de Gandesa, 504, i al de Falset 1548. El febrer del 1925, el delegat del govern de Gandesa, Ferran Suárez de Figueroa, se’l destinà a Tortosa i els dos districtes quedaren unificats, i al setembre del 1928, fou substituït per Juan Bartret.

Per no encendre més els ànims amb tantes prohibicions, Primo de Rivera va permetre momentàniament el funcionament de la Mancomunitat amb l’objectiu de desmuntar-la. Va destituir el president, Puig i Cadafalch, i va imposar a l’empresari, Alfonso Sala, el 20 de març del 1925, per clausurar-la. I així serveis com el telefònic creats per Catalunya passaren a dependre de Madrid. Immediatament s’encarí la factura telefònica i es van haver de crear línies a províncies que no en tenien, patint tallades constants del funcionament. Els projectes redactats per la Mancomunitat de camins, carreteres, enllumenats públics, entre altres, quedaren suspesos.

Primo de Rivera va caure el gener del 1930 per les lluites intestines madrilenyes. El rei va encarregar formar govern al general Berenguer, que fou substituït per l’almirall Aznar. Aquest va convocar eleccions municipals el 12 d’abril de 1931 i guanyaren les esquerres. Alfons XIII hagué de fugir d’Espanya i es constituí la II República.