Roser Vernet: «El Priorat no és només vi»

Roser Vernet reflexiona al voltant del territori i dels vincles que es generen amb les persones que l’habiten, una fusió complexa i emotiva. Per Vernet aquest territori és el Priorat, pel qual fa molts anys que lluita, el lloc on va néixer, «que he triat per viure-hi i que em fa ser com soc». Paisatge i gent; records i actualitat; aigua, foc, terra i aire, tot això és Lo mig del món, publicat per Club Editor.

Tot lloc que habitem és el mig del món?

Depèn. Ho pot ser, independentment de si és o no un lloc bonic. Però no n’hi ha prou que l’habitem, l’hem d’habitar d’una determinada manera, amb una voluntat que esdevingui el mig del món.

No només és un llibre de paisatge. També de records i de temes tabús com la follia o el suïcidi. Li preocupen especialment?

Els temes tabús sempre m’han interessat precisament pel fet de ser coses que s’amaguen. Potser també en relació amb el paisatge. Per què no? Nosaltres sempre hem sigut, ara no tant tot i que encara, un paisatge poc conegut, una mica amagat en un racó i, per tant, m’ha interessat que no fos així, encara que després a vegades la manera en què es fa visible no sigui la ideal. Les coses s’han de treure a la llum, s’han de sacsar perquè és l’única forma que entenc d’encarar la vida. És evident que són coses dures, però és més dur viure ocultant-les i no és cap heroïcitat afrontar-les. Desmanegar els tabús també ajuda a créixer.

Descriu la follia com una avinguda sense arbres ni fanals. Hi ha molta poesia aquí.

Em surt així, no m’ho proposo. Una de les maneres de descarregar aquesta càrrega negativa que acostumen a portar aquesta mena de realitats és trobar la banda que tenen fins i tot de possible bellesa. Evidentment, per qui pateix follia parlar-li en termes poètics pot semblar una manca de respecte, però penso que ha d’haver-hi llibertat com per poder-lo abordar d’aquesta manera.

Voldria destacar la llengua que utilitza. He hagut de buscar alguna paraula al diccionari. Vostè és filòloga...

No és tant el meu vessant filològic, que també, com que per mi és l’eina que faig servir per pensar, parlar i per expressar-me. Per tant, no és que hi hagi anat a buscar la cosa rara per fer-me veure.

La llengua es belluga, canvia i el paisatge també.

I si no es belluga malament perquè les coses que no es mouen acaben esclatant d’una manera o d’una altra. El moviment és indispensable i, per tant, el mig del món també transita. Per saber si un lloc és el teu mig del món t’has de moure de dins enfora i dels costats.

Parla dels elements, aigua, foc, aire i terra i del riu Siurana... Sent nostàlgia?

He intentat que no sigui un llibre nostàlgic perquè jo no em sento nostàlgica. En tot cas, el que em sento és deutora i filla d’una memòria, la qual cosa no vol dir que sigui una nostàlgia en el sentit de dir que tot allò és el que havia de ser. En el cas del riu Siurana, el que em provoca, més que nostàlgia és ràbia, perquè no és una qüestió només d’una sequera que el canvi climàtic ens està imposant, sinó que és un fet que té una explicació, amb una actuació que és directament un espoli de l’aigua d’un riu que la roben per portar-la a una altra banda.

I el foc?

En el fons, el que els incendis ens posen davant de la cara, si som capaços d’anar una mica més enllà del fet concret de la desgràcia momentània, és un abandonament de tot un territori que ha estat maltractat. Quan maltractem la terra, ella s’hi torna, ens respon.

Què és pitjor, exiliar-se del teu mig del món o d’un mateix?

Posar categories és molt difícil i potser absurd. Tot depèn del moment. És a dir, una vivència pot semblar molt dura en un moment determinat i després, vista amb la distància, potser no ho era tant. Mai no pots categoritzar de manera inamovible una experiència amb adjectius superlatius perquè sempre poden haver-hi de millors i de pitjors.

Abans s’ha referit al Priorat com un paisatge poc conegut. Amb el vi ha deixat de ser-ho.

Sí, però és el que deia. Quan comences a ser visible, cal saber de quina manera s’és visible. I a mi em preocupa la visibilitat que només es queda en una superfície perquè això fa molt mal, ja que en certa manera continua amagant una realitat que sempre és molt més complexa. Per la qual cosa també per part de la gent del Priorat hi ha sempre un esforç per anar una mica més enllà a l’hora de fer conèixer qui som i què fem a part dels vins, que són boníssims, però el Priorat no és només vi.

Entenc que darrere d’aquesta idea està la candidatura a la UNESCO?

Perquè hi ha realitats com ara que el Priorat continua perdent població, que hi ha escoles que tanquen als pobles i això el vi no ho resol. Per tant, vol dir que hi ha alguna cosa que no s’està fent bé. És molt fàcil només assenyalar la façana bonica i jo no hi estic gens d’acord.

Amb aquest esforç per ser Patrimoni, quins beneficis s’esperen?

És un projecte que ens ha interessat des de l’inici com a motor per a dinamitzar moltes coses, la primera d’elles l’autoconeixement de la nostra pròpia realitat, dels nostres valors, que ni nosaltres mateixos sabíem que tenim. I, per altra banda, posar-nos d’acord en quina manera els gestionarem perquè els continuem tenim, que això és el que en certa manera t’exigeix la UNESCO. Per nosaltres és un projecte instrumental que ens serveix per tota una sèrie de coses més que no pas per un objectiu finalista. I és amb aquest esperit que es va començar i que es continua a empentes i rodolons.