Rafael Vallbona: «Un viatge només té sentit si et transforma»

Un passeig, una copa, un bon menjar... Rafael Vallbona, periodista i escriptor, proposa veure passar la vida al bell mig dels paisatges de la Toscana i ho fa al llibre publicat per Univers, ‘Dolce far niente. Una primavera Toscana’. Tot i que ja no és primavera, és un recorregut deliciós en bicicleta o Vespa pel territori, molt especialment per Siena.

¿Per què Siena?
Volia parlar del no fer res com una de les velles arts, la dolce far niente. I d’això a Itàlia en saben molt, són molt bons. Però no fer res vol dir tenir una actitud contemplativa de la vida, de veure passar la vida i vaig pensar que Siena era un bon lloc. Jo hi havia estat dues vegades anteriors, com explico al text i la tercera vegada és quan amb la meva dona vam decidir anar uns dies a no fer res. Per diversos motius: A Siena no hi ha tanta gent com a Florència, és una ciutat petita; té el banc més antic del món, no és que m’apassioni gaire el tema dels banquers, però és interessant i va liderar el Renaixement italià dels segles XII i XIII. Va ser un lloc on em vaig sentir molt feliç no fent res.

Itàlia sempre és una vespa?
Sí, a part de ciclista soc motorista de molts anys i ja n’havia tingut de vespes quan era jove. Amb aquesta vespa que vaig comprar allà he tingut 23 motos i puc dir que mai m’havien mirat i admirat tant com amb ella. Jo crec que és la moto més glamurosa que hi ha. Tot i que els italians són els reis del glamur.

I als mercats també? No són una mica caòtics?
Els mercats ja són així. Un mercat és un soc, on hi ha aldarulls i criden. Quan arribo a una ciutat les primeres coses que m’agrada visitar són per aquest ordre, les llibreries i els mercats perquè és on hi ha la vida. La vida no està dintre d’una Catedral.

Com viuen les llibreries a Itàlia?
Jo he tingut una llibreria, per la qual cosa sé de què parlo. Sé el complicat que és fer caixa. I de vegades, en el cas de Siena, per exemple, en què entres i és una joia, t’acabes preguntant de què viuen. És el que li va passar al llibreter de la Palomar, que va haver de tancar el 2021.

La de l’homenatge a Italo Calvino?
És que Italo Calvino va morir allà, mentre estava de vacances. I Palomar és un llibre de Calvino que està traduït al català, fa molts anys. Aquest llibreter té una altra llibreria, a Arezzo, el poble on van rodar La vida és bella. Ell estava emprenyat i havia ficat un cartell a fora que demanava que no es fotografiessin els llibres per comprar-los després a Amazon. I era lògic. Si ja el tens el llibre allà, compra’l, més immediat impossible i a més a més els llibres valen el mateix a tot arreu, no són més barats a Amazon.

Com a antic llibreter, què valora d’una llibreria?
Dues coses. Primer, lògicament, la prescripció. O sigui, el primer que faig en entrar és dirigir-me al llibreter i després, en segon lloc, trobar llibres que no trobo a altres llibreries. I no estic parlant de llibres de vell, que també és un sector que m’entusiasma. Per exemple, a les llibreries de Madrid trobo molts llibres d’editorials argentines que a Barcelona no hi són mai.

Com canvia de color la Toscana segons les estacions, les que ens queden?
La primavera és color verd, aquell dels prats de la vall d’Orcia, amb els camins amb xiprers plantats a banda i banda, que són típics d’aquesta zona. Tot això a l’estiu queda torrat, de color groc, lògicament, i la tardor és l’estació amb més tons. Però així com al Prepirineu o a la Serra de Prades és espectacular, perquè tenim unes tardors magnífiques, encara que siguin curtes: vermelles, ocres, marrons, grocs, verds... allà no tant. Sobretot, la gran estació de la Toscana és la primavera i a més a més hi plou molt. Ara que aquí no ens en recordem de què és ploure.

La foto de la coberta és la Val d’Orcia doncs.
Sí. La Val d’Orcia és Patrimoni de la Humanitat. És una vall el paisatge de la qual va ser dissenyat pels arquitectes renaixentistes. És allò que explico del Papa Pius II, que quan va tornar al seu poble natal, després de molts anys, ja sent papa, va veure que Pienza era un poble de mala mort, abandonat i amb els palaus en ruïnes i va agafar uns quants arquitectes que van dissenyar el paisatge amb els camins, els xiprers... Pienza és una meravella, dalt d’un turó, amb unes panoràmiques brutals. Tots els tòpics que puguis imaginar-te d’Itàlia estan allà. I també fa de bon viatjar que els italians, en general, solen ser gent amable.

¿Pasta o ‘antipasti’?
Tutti. De tant en tant a casa fem un dinar italià, però sempre dic que jo soc teòric. Seiem el dissabte al matí i mirem què farem gastronòmicament parlant.

Què és el que no s’ha de perdre un turista a la Toscana?
Personalment, crec que s’ha d’intentar fugir de les zones extremadament turistitzades, que fonamentalment són Florència i la costa. Per contra, per exemple, la vall del Chianti té pobles molt interessants on no hi ha tanta gent. A aquesta vall hi ha una botiga que s’ha convertit en una mena de monument nacional que és la macelleria, que en parlo en el llibre. Una xarcuteria que sempre està a petar. I ara han obert un restaurant davant amb la qual cosa tu vas a la botiga, compres la carn i ho cuinen ells allà. I a més a més una vegada durant una cursa ciclista que passava per allà ells muntaven un avituallament. Finalment, també la vall d’Orcia és destacable.

Es jubilarà allà?
Jo visc molt bé al Maresme. Més que jubilar-me, divideixo el món en dos. Per una banda, on aniria a viure avui mateix i per l’altra, llocs on no aniria a viure mai. I no vull dir que no siguin macos i atractius, però no em diuen res. Quant a Itàlia, a la Toscana, la idea que vaig anar a descobrir allà, és a dir, en què consisteix no fer res, en el fons és una de les essències del viatge, tal com jo l’entenc. O sigui, un viatge només té sentit si quan tornes no ets el mateix que quan hi has anat. Si has de tornar amb la mateixa desinformació sobre el lloc, amb els mateixos prejudicis o amb la mateixa idea, queda’t a casa. Si el viatge et transforma és un viatge real i per això, no cal anar lluny.