Pau Casals, un llegat viu

«No crec necessari proclamar que Pau Casals és un gran músic, ja que les opinions autoritzades són unànimes pel que fa a això. El que n’admiro particularment és l’actitud ferma no tan sols contra els opressors del seu poble, sinó també contra els oportunistes sempre disposats a pactar amb el diable. Casals ha sabut comprendre amb gran clarividència que el món està en perill tant per la causa dels qui toleren el mal, com dels qui el cometen». Albert Einstein

Parlar de Pau Casals no és només parlar d’un dels millors violoncel·listes del segle XX, sinó també d’un reconegut director d’orquestra, compositor, mestre i d’un gran humanista, defensor de la democràcia i la pau.

Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va aprendre a estimar la música ja des de molt petit de la mà del seu pare que era pianista i l’organista del Vendrell. El seu caràcter fort i exigent el va portar a la fama mundial tocant el seu violoncel arreu del món. Amb la seva música va defensar els drets humans, la pau i la concòrdia entre els pobles, un ideal que per ell era sagrat i que li havia transmès la seva mare, una dona excepcional que va ser clau en la seva vida.

Tocat pel do dels genis, Casals aviat va començar a despuntar i, en els seus primers anys d’estudi a Barcelona, va revolucionar la tècnica de l’arc i de la digitació, cosa que el va convertir en el primer virtuós del violoncel modern. Amb tretze anys, va redescobrir les sis Suites per a violoncel sol de J. S. Bach, unes obres que abans de Casals no havien estat considerades com a peces de concert i que va deixar enregistrades per a la història entre 1936 i 1939. Com a director d’orquestra, va igualar el seu geni com a intèrpret del violoncel. Amb el projecte de l’Orquestra Pau Casals, que va fundar el 1919, va complir un dels seus somnis: crear a Barcelona una formació simfònica de gran nivell, que va dirigir sota la seva batuta fins al 1936 i que va portar a Catalunya els millors directors i solistes internacionals del moment.

El desenllaç de la Guerra Civil espanyola el va obligar a marxar a l’exili i establir la seva residència des del 1939 a Prada de Conflent i a partir del 1957, a San Juan de Puerto Rico, la terra natal de la seva mare.

Al llarg de la seva carrera artística va utilitzar el poder del silenci per fer sentir la seva veu i el seu missatge. Va reivindicar el paper social de l’artista i la necessitat de sortir de la ‘torre d’ivori’ quan calia per defensar la dignitat humana. En aquest sentit, va renunciar al que per a ell era més important a la seva vida, la música. En un gest únic i valent, es va negar a tocar en aquells països on no es respectés la llibertat i la democràcia, posicionant-se en contra de les dictadures i el feixisme que van assolar Europa durant la primera meitat del segle XX, i molt especialment en contra de la dictadura del general Franco. A finals dels anys cinquanta, va ampliar l’abast del seu combat contra el franquisme i les dictadures al de l’assoliment de la pau mundial. La seva preocupació per l’amenaça nuclear a l’època de la Guerra Freda va enfortir la seva esperança i vinculació amb una governança mundial, l’Organització de les Nacions Unides, on va ser convidat a tocar en tres ocasions.

Pau Casals va morir el 1973 a San Juan de Puerto Rico deixant un immens llegat que avui encara és viu i que hem de preservar com a exemple inspirador per contribuir a crear un món millor i en pau, més sostenible i cohesionat socialment.