On són aquelles flors?

Where have all flowers gone és el títol d’una cançó de Pete Seeger, de 1955, de quan a Amèrica imperava la cacera de bruixes, i més endavant van ser Bob Dylan i Joan Baez els qui la van popularitzar. L’empenta definitiva li va donar una combativa Marlene Dietrich, el 1962, quan en referència a la guerra del Vietnam, la va interpretar a la Gala d’Unicef, retransmesa per televisió. On han anat totes les flors?, repeteix un cop i un altre, i els joves? I les seves noies? «se n’han anat als cementiris», i finalment en el darrer vers ens deix un missatge atemporal, «Quan n’aprendran?»

Jordi Abelló ha realitzat un cartell sorprenent i rabiosament actual pel 77 Concurs Exposició Nacional de Roses de Reus. Sobre una fotografia de Gaza destruïda, ha escrit amb sang «No mateu roses», un crit de clemència! Quan el vaig veure, immediatament vaig recordar la cançó de Seeger. Abelló escriu amb el dit mullat en pintura vermella, perquè la guerra tot ho destrueix, ja no resten ni pinzells, ni pintura, sang, no més sang. Vermella, si, com la sang del Drac simbolitzada en les roses de Sant Jordi. Molts han estat els poetes i pintors que han cantat la bellesa de les roses. Recordo les composicions florals i les excelses roses de la pintora Magda Folch, al poeta Rainer Maria Rilke, i la seva dèria per les roses, precisament va morir víctima d’una septicèmia provocada per la punxada d’una espina de roser. I altres com Becquer, Papasseit, Neruda Borges, Estellés, i aquells versos prodigiosos de Juan Ramón Jiménez: «No la toquéis mas, que así es la rosa», i com no, els de l’amic Federico García Lorca en el seu misteriós Romance sonámbulo: «¿No ves la herida que tengo /desde el pecho a la garganta,/ -Trescientas rosas morenas / lleva tu pechera blanca/ tu sangre rezuma y huele/ alrededor de tu faja.» Recentment, a Granada, en una fossa comuna de la nostra Guerra Civil, han trobat les despulles d’un jove d’entre onze i catorze anys, amb dos trets al cap, encara duia a la butxaca un llapis de dibuix i una goma d’esborrar. Hi ha roses blanques, rosades, grogues, ataronjades i recentment se n’han vist de blaves i de negres. És símbol d’amor, amistat i bellesa. La denominació; Rosa, prové de Knossos, de la cultura Minoica, al segle XVI A. C. L’illa de Rhode (Roses) rep aquest nom per l’extens cultiu de roses que s’hi feia. També es cultivaven roses als jardins de Babilònia, a Grècia i a Roma, les utilitzaven i es continuen utilitzant en cosmètica i perfumeria.

Però... on són aquelles flors? On són aquells joves que van anar a la guerra i van morir al front. Quan n’aprendrem? De res no serveixen les cançons ni els documentals esgarrifosos de guerres passades. No n’aprenem, ara Rússia contra Ucraïna, Israel contra Gaza, som conscients de la massacre pels mitjans de comunicació que dia a dia ens mostren imatges i ens parlen de la destrucció i de la desesperació , el dolor de les víctimes i dels morts, molts morts. No n’aprenem. Jordi Abelló ens ho recorda, i el Centre de Lectura de Reus, amb l’edició d’aquest cartell, un cop més és Cultura.