Manel Ollé, el guardià dels mots

Onada Edicions acaba de publicar El viatge dels novençans, el nou llibre del professor i escriptor Manel Ollé (Ulldecona, 1954, però afincat a Tortosa des de fa molts anys). Es tracta de la segona part de la trilogia iniciada fa cinc anys amb L’escamot de la nit serrada (Onada Edicions, 2018), una novel·la que va tenir una molt bona acollida entre els lectors.

En aquest segon volum, reapareixen molts dels personatges i dels paisatges que ja formen part de l’imaginari literari d’Ollé. El personatge Lluc de l’Aladrac, el protagonista, torna a prendre vida entres les pàgines d’aquesta segona entrega, així com d’altres dels quals el lector anirà descobrint més detalls. Situada en els primers anys de la postguerra i dictadura franquista, l’obra d’Ollé ens torna a endinsar en el seu particular univers amb un nou homenatge a l’amistat. Amb tot, l’escriptor no escriu en clau de ficció tot el temps, sinó que hi plasma realitat i simbolisme a parts iguals.

Amb una enorme capacitat descriptiva i narrativa, Manel Ollé fa un esforç per salvaguardar una llengua heretada que està a punt de perdre’s (a causa de múltiples motius, entre els quals també la desaparició d’oficis i costums) i que conformava la unitat territorial de l’antic Bisbat de Tortosa, un territori que durant segles ha mantingut tradicions i una història compartida. Així, partint d’una herència rebuda grandíssima i anys d’estudi, Ollé fa un tasca ingent per recollir i plasmar i d’alguna manera immortalitzar l’exuberància de mots i adjectius, frases fetes, sinònims i geosinònims en una evident i generosa mostra d’amor i defensa de la terra.

«Hi ha paraules que només les he sentit un cop a la vida, però ha sigut suficient com per no oblidar-les, i com per recordar qui les va dir i en quin context», valora Manel Ollé. «Un mateix animal o planta pot tenir 15 noms diferents». Per a l’escriptor, en les darreres dècades hi ha hagut un trencament de la transmissió oral «i pot passar que se’ns perden paraules pel camí, quan encara queden persones d’aquella generació que les usen».

Com també explica l’editor d’Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla, és al lèxic on Ollé en fa una festa: «i és el seu model de llengua, un model territorial fornit del model del lingüista Joan S. Beltran. Ollé es converteix en un guardià dels mots, i no voldríem que estes paraules desapareguessen». La tasca d’Ollé pot ajudar en això, convertint-se també d’alguna manera en «un notari de les paraules», com diu el professor i escriptor Rafael Haro, que va fer la presentació del llibre fa uns dies a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Haro adverteix de la riquesa lingüística heretada que estem perdent sense l’esforç d’Ollé: «i si perdem les paraules és com perdre les coses».