Lo Diable Gros, de Tarragona, qui més llibres publica dins l’Any Salvat-Papasseit

És hora de Salvat-Papasseit. Un altre cop i més que mai. Perquè tot és primavera, perquè el món convulsa, perquè el camp i els pobles es revolten i perquè necessitem relligar-nos al cor i a l’erotisme més natural i entusiasta per persistir en la utopia pròpia i col·lectiva, per les belles gestes i accions, per les altes lluites que abasten tots els temps.

Perquè la vida, en definitiva, ho demana, i ens fa bo cantar avui com el dia d’avui.

Tot això ho tenen ben clar a Lo Diable Gros, més que una petitíssima editorial «una associació cultural que publica llibres», segons definició de la seva cara visible, l’editor i doctor en Filologia Catalana, mestre de secundària i activista Jordi Martí Font.

Fa molts anys que aquest marçalenc va començar a fer recerca sobre la vida i obra de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), i ara ha pogut donar vida a través de la impremta, i de la mà de Godall Edicions i Manifest, no a un, ni a dos, sinó a tres volums dedicats al poeta més popular i vitalista de la literatura catalana que feia de cada ferida la sang d’un poema. Tanmateix, fins ara poc estudiat amb la profunditat que mereix no només per signar el poemari d’amor més important des d’Ausiàs March segons Joan Fuster va dir d’El poema de la rosa als llavis.

Amb la feliç coincidència, a més, que les tres publicacions s’emmarquen en l’Any Salvat-Papasseit, amb motiu del centenari de la mort, als 30 anys degut a la tuberculosi, del poeta vantguardista català, de mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació, el qual proclamava amb una rotunditat tan Vibrant com tendra que els poetes havien de ser futurs, és a dir, immortals, però sobretot sincers.

Cal recordar que Salvat-Papasseit –d’altra banda, un dels poetes més musicats i cantats: favorit de la Nova Cançó, li han donat veu entre altres Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor («Escopiu a la closca pelada dels cretins!!!» ), Guilermina Motta i Ramon Muntaner, i recentment Gossos, Blaumut, Txarango i fins i tot els rumbers Sabor de Gràcia– tenia arrels al Camp de Tarragona, ja que tant els avis paterns com els materns n’eren originaris. Concretament, de Reus, la Selva del Camp, Miravet i el Pla de Cabra (Pla de Santa Maria).

«El primer llibre que publicarem serà l’obra poètica completa, sota el títol Joan Salvat-Papasseit, Poeta amb majúscula. Inclou els seus sis poemaris (Poemes en ondes hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les gavines, 1921; Les conspiracions, 1922; La gesta dels estels, 1922; i La rosa als llavis, 1923; i el pòstum Ossa Menor. Fi dels poemes d’avantguarda, 1925) més una secció de les divises publicades al setmanari L’Estat Català», explica Jordi Martí.

«Hi surten tots els poemes antologats per la Mei Vidal i el Ferran Aisa, els dos autors que més l’han estudiat.

Els hem posat tots, els poemes, també els que no van aparèixer en les anteriors obres completes de Joaquim Molas i de Carme Arenas, i també els poemes en castellà que només han estat publicats abans a L’incendiari de mots», afegeix en relació a aquest títol aparegut ja el 2019 també amb Lo Diable Gros, que aplega cartes inèdites i articles recollits pels dos experts esmentats, i aspectes poc coneguts del poeta, des dels seus poemes ultraistes fins a les primeres valoracions de la crítica.

A Lo Diable Gros, a més, han aconseguit que Josep Palacios, l’hereu de Joan Fuster, els doni permís per publicar el pròleg que va escriure l’escriptor el 1962 per a l’edició que en va fer Joan Sales.

Per treure a la llum el volum, Lo Diable Gros va fer un verkami, perquè el llibre té una elaboració particular i costosa. «L’ha dissenyat Gerard Joan, autor de la premiada portada 1963 d’Els Pets», assenyala Jordi Martí, que s’ha encarregat de la part filològica: «El procés ha sigut anar a primeres fonts, fer l’edició del text i després comparar amb les edicions que hi havia».

«El Gerard ha fet un llibre que no tindrà llom, cosa que l’encareix moltíssim, i s’imprimeix a Edicions Gibert a Tarragona, que pràcticament treballen a mà.

Les primeres pàgines són totes negres amb el text en blanc. Els poemes els ha tornat a refer tots, també els cal·ligrames, a partir de la primera edició», explica. A més, «el llibre va cobert amb una camisa que quan s’obre mostra el manifest Contra els poetes amb minúscula». Una edició, doncs, pràcticament de col·leccionista i que clourà l’epíleg de Ferran Aisa i la Mei Vidal sobre la seva relació amb Salvat.

El segon volum en impremta és Mots-propis, amb els articles que l’autoproclamat glossador de la divina Acràcia havia publicat a la revista Un enemic del poble. El pròleg és La paradoxa, de Josep M. de Sucre, tal com li va encarregar en el seu dia el poeta. «Gràcies a la seva correspondència sabem que Salvat estava muntant aquest llibre, que ja l’havia corregit dues vegades, però que no tenia diners per publicar-lo», explica Jordi Martí.

Segons revela, en una edició dels anys 70 Josep M. Sobré no va voler incloure els textos més polítics de tots del nostre Gorkiano. «Tampoc no hi havia La paradoxa, que és cabdal per entendre aquest llibre de pensament molt important, on es veu la barreja de modernisme, regeneracionisme, anarquisme, individualisme col·lectivista que configuren l’ideari del poeta, i que traiem a la llum tal com el va concebre ell de forma original, i amb la portada de Torres-García» i il·lustracions d’Amat Pellejà.

El tercer volum en què s’ha embarcat Lo Diable Gros és la primera edició en català de Humo de fábrica, en coedició amb Manifest. La traducció és de Jordi Martí i el pròleg a Fum de fàbrica el fa la Dolors Marín, especialista en anarquisme, feminisme i pensament dissident en general.

Una fita per celebrar, doncs, després de tota la feinada. Feinada que calia i feta amb moltes ganes i en honor de qui ens recorda lo bo que és tot i que res no és mesquí. Si els cansats fan la feina, a Lo Diable Gros la fan i mai no es cansen.

Es deuen aplicar, del Poeta, aquells versos: «Al desencoratjat no l’atieu. Ni al fanàtic absurd. Deixeu-los barallar, que es destorbin a ells sols. I sobretot, sempre amunt!».