Ramon Gener: «La música és l’única cosa a la vida que sempre estarà al teu costat»

Ramon Gener va començar la seva formació musical a sis anys, estudiant piano al Conservatori del Liceu. Després d’uns anys com a baríton va deixar de cantar per dedicar-se a altres projectes. Gener és una cara coneguda de la televisió en programes com ara Òpera en texans, This is Opera o This is Art, entre d’altres. Història d’un piano (Columna/Destino) és la seva primera novel·la, un recorregut per les peripècies del seu propi instrument al llarg del segle XX. Novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2024. El pròxim dia 18 d’abril signarà exemplars a la Llibreria Adserà de Tarragona.

Quina capacitat té la música d’unir dues persones enfrontades durant una guerra?

La música ho pot tot, és l’única cosa que agrada a tothom. La persona que digui que no li agrada és un impostor.

Vostè parla d’un piano del 1915. Com va arribar fins a tots els seus antics propietaris?

Això no s’explica perquè només és la fusteria de la història. Com he arribat a construir el relat, quants viatges he fet per Europa, això és irrellevant. L’important és el moble final.

Qui podia permetre’s tocar el piano en aquella època?

Tothom.

Les classes populars també?

Sí. És com tot a la vida. Hi ha pianos cars i n’hi ha de barats. De pianos n’hi ha de tota mena.

És cert que li parla al piano quan s’aixeca?

Naturalment.

Com a una mascota...

No. Mai com a una mascota. És un igual. De fet, és molt més que jo, per això escric la història seva perquè tothom entengui que és molt més que tots nosaltres i quan no hi siguem, ell hi serà. Quan tu ja no tinguis res a escriure, ell continuarà escrivint.

Necessitarà algú que escrigui amb ell.

Ell sempre sap trobar la persona.

El piano és el que tria?

L’instrument sempre tria l’instrumentista.

És el seu cas?

Em vaig trobar amb un piano a casa, que amb sis anys vaig començar a tocar. Després arriba un dia que et fas gran i busques el teu instrument i molta gent té la sensació que el troba, però, si t’hi pares a pensar, realment és ell qui et troba a tu.

Quina música escolta?

La que haig d’estudiar. Escolto molt poca música.

Sembla mentida...

La gent creu que escolta molta música, però no ho fa, només la sent perquè escoltar música és molt més complicat del que es creu. En realitat, és sempre la música la que t’escolta a tu. És a dir, si arribes a un lloc i hi ha música, l’única cosa que fas és sentir-la. Però en el moment en què fas l’elecció d’escoltar una peça, aquesta elecció és sempre inversa, tu estàs escollint què vols que et digui la música, de tal manera que si estàs trista, et posaràs música trista perquè necessites que algú et ratifiqui el teu estat d’ànim. La música és l’única cosa a la vida que sempre et dirà que sí, que sempre estarà al teu costat i que sempre et dirà el que necessites que et digui. I, per tant, no hi ha ningú que escolti música, som nosaltres els que som escoltats per ella.

Què és per a vostè el piano?

És el centre de tot. Tot gira al voltant seu. És l’únic instrument del món que no es pot desar. Si toques qualsevol altre, que jo me’ls aprecio tots, un dia els ficaràs en una funda i els deixaràs damunt d’un armari. Amb el piano no pots, és sempre al mig de tot, ho sap tot, ho viu tot, coneix tothom que viu al seu voltant perquè sempre és testimoni de tot el que facis.

Ha sigut testimoni d’un segle turbulent.

Tot un segle XX ple de coses tremendes on hi ha una llum que es resisteix a apagar-se.

Com ho veu cent anys després?

La vida sempre és la mateixa.

Vol dir que hi tornarem?

Tot passarà igual una altra vegada. És la idea de l’etern retorn de Nietzsche. Tot i que ell no es refereix exactament a això, la podem fer servir. Sempre fem exactament les mateixes coses i només canvien els mitjans amb què les fem. Els homes de l’Antiguitat tenien por de les mateixes coses que tenim nosaltres, s’alegraven per les mateixes coses que ens alegrem nosaltres i els homes que vindran seran exactament iguals. Per això al segle XXX la gent, que potser seran cíborgs, continuarà escoltant Mozart i Bruce Springsteen, perquè són fonamentals, són irreemplaçables.

A la novel·la hi ha molt de sentiment. Com ha anat el procés d’escriptura?

Sí, plores amb els teus personatges. Jo soc molt de plorar. M’encanta plorar i riure, mostrar-me emocionalment com soc i no em fa vergonya. Quan estic escrivint és el moment que més acompanyat estic del món.

Què serà d’aquest piano quan vostè no hi sigui?

Aquesta és també la raó d’escriure Història d’un piano. L’últim capítol de la novel·la és el meu testament, on explico què vull que passi. Estem a Tarragona. Aleshores, verba volant scripta manent, com deien els romans. Les paraules se les endú el vent; el que escrius roman. Tant de bo passi el que crec que el piano es mereix.