«Em vau deixar sola»

El títol d’aquest llibre em va copsar. Tant que, tot i la volta extra que vaig fer a la llibreria, sabia que me l’enduria. He de dir que el meu sisè sentit no es va equivocar amb aquesta obra tan especial escrit amb tanta cura per la Sandra Freijomil.

Després de patir, durant els anys d’adolescència, una forta depressió de la seva mare causada pel divorci amb el seu pare, la protagonista del llibre es retroba amb la seva àvia materna després de molt de temps sense saber d’ella. Tanmateix no reconeix a l’anciana amb qui intenta retrobar-se perquè la Rosa, l’àvia, pateix demència. Sent ja una dona adulta, la protagonista ha d’assumir una lenta pèrdua pensant que potser ha arribat massa tard. Sobretot, per conéixer totes les respostes que s’han quedat atrapades al passat.

A més a més del seu tarannà com a filla i com a néta també es revela el seu parer com a mare d’una preadolescent, la Bruna, i el seu rol en la seva relació amorosa amb el Joan. A través dels salts temporals a cada capítol, podrem descobrir a fons com és la protagonista. Una nena que va creixent al llarg de cada pàgina i voreja entre la infantesa i la maduresa, fins que la vida s’atura de cop als dotze anys.

És un llibre ple de vetes personals, pors incontenibles, records per omplir, desitjos íntims. De xerrades que mai van tindre lloc, de carícies que es van oblidar de donar, de frases de suport que mai es van dir, de preguntes que ningú va respondre. De moments que deixen ferides per sempre, instants que ens copsen i converses que són necessàries per curar-se. De soledat, de silencis i de culpabilitats que no s’haurien d’adquirir. De com les decisions canvien la vida per sempre. De com l’amor sempre, sempre, sempre ens salva.

De com conviure amb una mare absent, una àvia que deixa d’estar i un avi que no sap com actuar, la fa sentir una nena perduda i li trastoca l’ànima. De com la salva el pare. De com algunes amigues rescaten. De com la falta de la mare l’omplen de tristor. De com els silencis d’una àvia l’assumeixen en la incertessa. De com el ser mare després de sentir-se tan sola en la seva infantesa, l’omple d’inseguretats. Del terror a que la genètica la facin ser com l’àvia i la mare. Del canvi de paper que s’ha otorgat sempre de forma, possiblement, injusta per a les ‘madrastres’, «perquè mare no és qui pareix, és hi ho vol ser».

Escrit amb delicadesa i sensibilitat, és un llibre ple d’emocions profundes, on afloren transtorns psicològics que fereixen a tots i es planteja el gran repte, a diversos nivells, de ser mare.

Títol: Les mares no abandonen

Autora: Sandra Freijomil

Editorial: Univers

Pàgines: 253