Jordi Nogués: «La història és per a les elits i el dia a dia, per a la pagesia»

La Baixira, el Bernat, el Sahnun i la Gotlana són els personatges principals de Terres de frontera (Rosa dels Vents. Penguin Random House), la nova novel·la de Jordi Nogués, qui torna a la Conca de Barberà, aquest cop a les acaballes del segle IX. En un moment convuls, entre dos mons, la Marca Hispànica i al-Àndalus, de les seves ruïnes naixerà un territori divers i amb identitat pròpia.

Podem dir que el Comte d’Urgell va donar origen a la Conca de Barberà?

És filar molt prim, tot i que es podria dir que, més que ell directament, la seva política colonitzadora. El que explico, de forma genèrica, és que molta gent dels Pirineus va abandonar la Vall de Lord quan van arribar els francs i es va desplaçar a terres del sud.

Què és primer, la Conca de Barberà o Barberà de la Conca?

Barberà de la Conca. Allà hi havia una vila romana que va estar viva des del segle II fins al IX, durant més de 700 anys, que en són molts. I em va anar genial per fer aquesta transició, de com la vila romana s’acabava i els nouvinguts s’ajuntaven amb la gent de la zona.

Gent de tot arreu...

La meva idea era fer una novel·la més enllà del gènere històric, que busqués aspectes més introvertits. Què vol dir això? El dret a la diferència. Hi ha un nen que pateix Asperger, als quals en aquella època els tractaven com animals o el feminisme, entès des del punt de vista de l’Islam, que és molt diferent de com el tenim entès ara. Sobretot, pensar en una Catalunya fundada per una aportació de moltíssima gent. I la meva idea era integrar quatre personalitats totalment oposades i veure els problemes que hi havia. Dues de la part cristiana i dues de la de l’islam.

Les terres de frontera són l’anarquia...

Efectivament. De Tarragona no hi ha cap dada d’aquell moment. L’última és d’un cronista àrab del 717, el qual va veure el bisbe marxar amb totes les seves pertinences, rumb cap a Barcelona. La següent ja és de l’any 1000. Pel que fa a la Conca de Barberà, em va encaixar perquè l’època en què transcorre la novel·la coincideix amb la fundació del poble. És a dir, al segle IX hi ha molt poca informació, però he anat trobant petites miquetes, com una cronologia d’aquesta vila romana de la Conca. En tot cas era una zona on no hi havia un poder polític que la gestionés. Aquesta és la clau.

Després de tot l’esplendor...

Queda totalment abandonada durant 250 anys. En una terra en què l’anarquia és la llei del més fort, el tràfic d’esclaus era molt important perquè era un punt just al mig entre l’islam i el cristianisme amb un port molt a prop de l’Àfrica.

A la novel·la hi ha qui s’hi dedica a l’esclavatge.

Sí, però el lector ho ha de veure per ell mateix. Vull dir, com a novel·lista ho tinc sempre tot molt ordenat i, per contra, aquí he deixat molts espais buits. Els mateixos protagonistes no són capaços de veure la veritat i, de retruc, el lector no té per què saber-la. Ambdós estan en les mateixes condicions, que especulin. D’igual manera, en un altre aspecte en què he marxat de la meva zona de confort és que per primer cop poso un personatge parlant en primera persona, cosa que no havia fet mai. Intento evolucionar amb l’escriptura.

Aquest viatge fins a la Conca és molt perillós.

El concepte de la geografia és tan rellevant com els mateixos personatges. Hem de pensar que quatre persones a cavall, en una zona de boira on no hi havien estat mai, en deu dies podien morir, literalment. Però després hem d’afegir les ventades i les riuades. En aquella època no tenien on aixoplugar-se sota un resguard amb l’afegit que sempre pensaven que tot plegat era un mal diví, que els estaven castigant. En aquest sentit, també he volgut criticar el binomi ésser humà, natura, una cosa que abans era molt més empàtica i que avui dia està molt trencada. Per això tenim el mediambient tan destrossat. Si el respectes, ell et respecta a tu i a l’inrevés. De tota la novel·la ratllen aquestes filosofies.

Han passat 1.300 anys des de llavors. Com hem evolucionat des d’aleshores?

Una de les idees d’aquesta novel·la és fer una forta crítica al segle XXI perquè ens pensem que ja hem arribat a la cúspide, una cosa que també deien els del Titànic i es va enfonsar. Mentre hàgim de fer reivindicacions com el 8 de març, és que encara ens falta molt. Per descomptat, hem canviat des de l’Edat Mitjana, però encara podem fer un salt molt més gran.

Sempre li dona protagonisme a les dones. Aquí també.

Amb els personatges femenins he d’anar amb compte perquè els respecto massa i si els dono molt protagonisme, s’ho mengen tot. Hi ha, per una banda, la Gotlana, que és filla del marquès de Gòtia i comte de Barcelona i de Girona i per l’altra, la Baixira, un personatge molt complex, una dona que fa valoracions prefeministes. Personalment, he trobat dones de l’època cultivades. Per tant, hi eren. Dels homes, el Bernat és un pagès i en Sahnun, el meu alter ego.

De debò?

És el primer cop que em trobo un personatge amb el qual em sento molt identificat. En Sahnun és el que jo hagués somiat ser, un home meitat savi, meitat guerrer.

I vostè?

Jo no he arribat ni a una meitat ni a l’altra.

És una defensa de la terra?

És un al·legat tant al món de la pagesia com al de la història. Vull trencar una llança en favor d’aquestes idees.

La pagesia, sempre tan castigada...

Totalment. La història és per a les elits, mentre que la vida, el dia a dia, és per a la pagesia. M’interessa donar veu a aquesta gent tan silenciada per la història.