Joaquim Mallafrè: «A Catalunya, fins i tot en temps molt difícils, la gent no ha abdicat de la llengua»

Joaquim Mallafrè va néixer a Reus el 1941. Va ser el primer traductor al català de l’Ulisses, de James Joyce, i per les seves mans han passat clàssics com algunes obres teatrals de Samuel Beckett o John Osborne. Mallafrè és un dels noms més rellevants de la literatura catalana contemporània. Ara acaba de revisar la traducció de Vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne (Editorial Navona). L’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi i és fill il·lustre de Reus.

La novel·la de Laurence Sterne juga amb les paraules, té paròdies, jocs gramaticals. Haurà gaudit...

Sí. S’ha de llegir pensant en un doble sentit perquè no és tot el que sembla. És a dir, és per fer una lectura malintencionada. Encara avui és una obra molt original, en el sentit que demana la col·laboració del lector. Per exemple, en un moment determinat diu aquesta noia era molt guapa i deixa una pàgina en blanc perquè la pintis com t’agrada a tu. Aquesta interrelació entre el lector i l’escriptor és extraordinària perquè hem de pensar que això està escrit al segle XVIII.

Beu del ‘Quixot’...

Sí. El Quixot va tenir una gran influència a Europa, sobretot a Anglaterra i el Laurence Sterne el cita sovint. Va ser un gran detonant de la novel·la moderna europea.

Però Sterne no ha arribat com Cervantes o Shakespeare.

Tot i que Sterne no ha arribat tant a Catalunya, ha tingut una influència en molts autors, especialment a França. De vegades, a la literatura del segle XVIII hi ha coses més modernes que al romanticisme o que a les primeres èpoques del XIX. Hi ha autors extraordinàriament potents com ara el marquès de Sade, criticable o no, que trenca amb el sistema establert. El XVIII és un segle que té una importància absoluta en la literatura europea, és molt modern i trencador.

Vostè va ser el primer traductor al català de l’‘Ulisses’, de James Joyce, que havia estat prohibida. Quin ambient envoltava l’obra?

Era una obra de culte en ambients literaris. La història de l’Ulisses és doble. Per una banda, l’obra que s’escriu i, per l’altra, la censura, que la va afavorir. Es va considerar un llibre subversiu i no recomanable i el gust pel prohibit va fer que tingués èxit a Europa i, sobretot, a Amèrica.

I la polèmica va fer que vostè la traduís?

L’Ulisses havia estat prohibit tant al món capitalista com al soviètic, a Rússia, Anglaterra i els EUA i, per si sol, aquest ja és un aspecte d’atracció. A més, hi va haver tota una llegenda al seu voltant. Hi ha una pel·lícula, que en castellà es diu El baile de los malditos, en què apallissen Montgomery Clift perquè té l’Ulisses sota el llit, a la caserna. Tota una sèrie de coses que quan ets jove et criden l’atenció. Però si no m’hagués interessat l’obra, no l’hauria traduïda.

Recomana la seva lectura, ara que torna a estar de moda?

Sí, evidentment, tot i que és un llibre que té gent que no hi entra, i té tot el dret de no entrar-hi, i gent entusiasta. Però vol una mena de lectura que no és la de la novel·la tradicional de ‘noi coneix noia’. És una obra molt moderna amb referents clàssics evidents. Cada capítol en reprodueix un de l’Odissea i trasllada a un ciutadà de Dublín, a un home corrent, tota una sèrie de problemes, amb les seves debilitats i les seves grandeses.

Durant la seva trajectòria, com ha canviat el món de la traducció? Ara són més visibles.

Hi ha una gran quantitat de traductors professionals que s’hi dediquen, cosa que ja és prou difícil. Últimament se’ls hi dona més visibilitat, tot i que no sé si més remuneració, però en tot cas són més coneguts. A Catalunya, la traducció ha estat una manera de fer viure la llengua. És a dir, el traductor català, amb excepcions i tots els matisos que es vulguin, ha escrit per salvar-vos els mots, com deia l’Espriu. En català tenim les millors obres de la literatura universal, tenim la Bíblia i també còmics. Hi ha hagut una potència literària des del Patufet fins a l’actualitat malgrat les prohibicions i les dificultats.

Com s’ho manegaven durant la dictadura de Franco?

Les primeres traduccions eren clandestines. Moltes es feien aquí com si fossin editades a l’estranger. En general, per una banda, hi ha l’interès per la llengua, però també és un servei mínim al país. I penso que això és un mèrit de Catalunya on, fins i tot en temps molt difícils, la gent no ha abdicat de la llengua, no ha abdicat de publicar.

Vostè és un dels grans traductors en llengua catalana.

Per sort, a Catalunya hi ha una gran quantitat de traductors i traductores que han aportat moltíssim, no és una modèstia especial i no vull citar cap perquè em deixaria molts. Sembla que el fet de no tenir una potència com a país ha fet que xucléssim una mica l’energia d’altres llengües.

Diu que per a vostè ha sigut un ‘hobby’. Com va començar?

Havia estudiat anglès fora del batxillerat i penso que una cosa important és que vaig anar a Anglaterra a collir pomes, per tant, vaig estar molt en contacte amb gent de la terra. Les primeres vegades hi anava com a estudiant. Aleshores, va venir una cosa darrere l’altra. He traduït literatura i teatre, Beckett i John Osborne i el fet de traduir teatre et dona molta flexibilitat perquè has de traduir un llenguatge parlat, li has de donar una naturalitat i no buscar fórmules rebuscades.

Què significa ser fill il·lustre de Reus?

Molta satisfacció. Tenir el reconeixement dels teus veïns sempre és molt agradable. És sentit de Reus, amb el Centre de Lectura, l’Orfeó, el Círcol, és formar part d’aquest teixit que, per petit que sigui, a Reus és molt fort. Perquè no és per presumir, però hi ha un teixit cultural de reusenquisme, de gent que s’hi dedica a la cançó, que fa teatre, esport... És una ciutat absolutament viva.