I la festa es va acabar ...

La nit semblava més de primavera que a tocar de l’hivern. Una riuada de gent s’enfilava per la muntanya de Montjuïc, camí del Palau sant Jordi, per escoltar l’últim concert de Joan Manuel Serrat. Va trigar més de vint minuts a sortir a l’escenari i ja estàvem inquiets, però quan ho va fer tothom va oblidar el malestar de l’espera i es va llençar a ovacionar el Noi del Poble Sec en el seu punt i final de carrera musical. 73 concerts de comiat per tot el món, que va voler acabar a la seva ciutat, Barcelona.

Ell mateix ho va dir: «No us eixugueu les llàgrimes de nostàlgia a la màniga del veí. Això és una festa». I així va ser, tot i que les llàgrimes, en segons quina cançó, baixaven soles. I és que, agradi o no, Serrat és un referent de les nostres vides, com uns quants altres músics. També va dir: “De tot ja fa cinquanta anys”. I això el públic ho va entendre de seguida perquè la mitjana rondava entre cinquanta i més de setanta anys. Va sortir vestit de negre amb americana grisa discretament florejada. Va començar amb Temps era temps, mentre una pantalla anava passant fotografies d’un temps passat. «Temps d’estraperlo i tramvies. Farinetes per sopar...».

Per aquest comiat Serrat es volta d’uns excel·lents músics sota la batuta de Ricardo Miralles. Dues hores per desglossar vint-i-dues cançons, la majoria en català. I és que es notava que se sentia a casa, entre els seus. Vam poder escoltar la major part de les històriques cançons del disc Ara que tinc vint anys (en canvi aquesta no la va cantar). Eren Cançó de bressol, La tieta, Me’n vaig a peu, Cançó de matinada... Serrat no pot deixar de parlar de la seva mare aragonesa, del seu avi mort a la guerra, del seu estimat mar que s’engull els qui volen una segona oportunitat a la vida perquè no tenen res més, d’aquest mar que embrutem entre tots, del canvi climàtic i com deixarem el món als nostres fills... I per a cada cançó la pantalla explicava una història. Magnífics els quadres d’Edward Hopper: les dones solitàries de que parla La tieta. El públic va embogir amb Mediterràneo, i amb Nanas de la cebolla i Barcelona, i Para la libertad. I vam cantar entre tots Paraules d’amor, que no podia faltar.

Així vam arribar al final sense adonar-nos-en. I tothom en volia més, però Serrat és un gat vell i sap com ha d’acabar.

«Tot el que comença s’acaba. I aquest concert no serà una excepció», va dir quan el públic reclamava més cançons. Va acabar rememorant el que havia dit al començament, que allò era una festa. I la pantalla es va omplir de focs artificials. I va sortir de l’escenari com havia entrat: entremig de la cortina de lluentons vermells del fons de l’escenari. Només ens va deixar la mà per fer un adéu. I ja està.