Eustaqui Vallès: «Sento cada obra meva com si fos una criatura»

Des de la façana de la Catedral de Tarragona fins a la cova sepulcral neolítica del barranc de Rifà a Mont-roig del Camp, passant pel Teatre Romà i els passos de Setmana Santa de Tarragona i Reus, més la capella de Sant Magí i tríptics i retaules de nombroses esglésies de la diòcesi. Gairebé tot el patrimoni de la província ha passat per les mans sàvies de l’Eustaqui Vallès Delmàs, restaurador i escultor. Deixeble de Lluís Saumells i Salvador Martorell, amic de Joan Rebull i Apel·les Fenosa, ha dirigit algunes de les principals exposicions museogràfiques a la ciutat, com la celebrada ‘Pallium’. Eustaqui Vallès també s’ha dedicat a les reproduccions artístiques, entre les quals destaquen una àmplia col·lecció de llànties romanes, busts i figures com la de la Mare de Déu del Mainell. Amb 89 anys acabats de fer, repassa vida i obra des del seu taller, un espai únic ple de màgia, fascinant com les històries que explica, plenes de sensibilitat i amor per l’art.

Vas néixer el dia de Santa Tecla del 1934 a la plaça Pallol, un lloc emblemàtic de Tarragona.

Tinc encara com una sombra de record de l’Audiència Provincial, de sentir molta gent parlant, de quan jutjaven la gent, al 36. Jo era molt petit, però et queden com a sombres de records, en aquella edat.

Arran de la guerra, vau marxar a la masia familiar de la carretera de Valls. Quins records tens de la teva infantesa allà?

Jo crec que va ser la millor cosa que vaig poder tindre. Vaig viure molt bé amb les bestietes, amb la naturalesa. Vaig conèixer tot el que és el camp. Després de gran sempre pensava “mira, a mi em va tocar de viure igual que la persona dins de la cova prehistòrica, que treia el cap i ho tenia tot per a ell, que ho podia veure tot”. Jo ho vaig tindre, això.

T’ha servit d’inspiració, la natura?

Sí, pel color i per tot.

De ben petit t’agradava dibuixar?

Sí, molt. I també m’agradava cada any anar a veure la professó de Setmana Santa per veure els misteris. Tenia una gran atracció, més que tot, per l’escultura. Aquelles figures m’impressionaven. Qui ho havia de dir, que, amb els anys, les tindria a les meves mans!

És com un somni fet realitat?

I tant.

El teu pare era pintor decorador i havia treballat amb l’arquitecte Josep M. Jujol. Això et va influir?

Va ser una gran ajuda. Suposo que el meu pare es va adonar que a mi m’agradava molt aquest món. El meu pare va anar a veure el Lluís Maria Saumells i li devia explicar –a mi no m’ho va dir mai més–. Jo vaig començar a modelar a l’estudi del Lluís Maria Saumells, al carrer de les Coques, que abans es deia Vilamitjana, on avui hi ha el Consell Comarcal.

I després?

Després de dos o tres anys d’estar a casa del Saumells, vaig estar amb el mestre Salvador Martorell, al xalet estudi que tenia a l’avinguda Catalunya. Com que ell havia sigut professor de l’Escola d’Art de la Generalitat, tenia el concepte del taller escola. Moltes coses les treballaves junt amb ell, però tu feies pel teu compte, i a vegades et corregia. Mentre, veies com ell treballava, i també anava molt bé.

I a l’Escola d’Art, quant de temps hi vas anar?

Quatre anys. Pel matí anava al taller d’ells, i als vespres anava a l’Escola d’Art.

El Salvador Martorell va ser el teu gran mestre?

Sí. Era un home d’un gran ofici, i amb ell vaig aprendre tota la tècnica. Ells venien d’una formació igual que la dels grecs. Vaig tenir la sort de poder estar amb ells. Igual feies modelatge, que picaves en pedra, en fusta... Aprenies tot el que és l’ofici de l’escultor. Jo encara vaig tenir grans mestres. La creativitat després és molt personal, però allà aprenies l’ofici, que és el que tu anaves a buscar.

El Salvador Martorell també va ser un mestre des del punt de vista humà?

Sí, era molt sensible. Era fill de la Canonja, i a part d’estudiar a Barcelona, havia tocat el violí, perquè a la Canonja hi havia una colla d’artistes, com el seu amic Antoni Brosa Vives, que era violí concertista i vivia a Anglaterra, i cada any venia als estius i s’estava uns dies a casa d’ell.

Quins consells recordes dels teus mestres de llavors?

Me’n recordo dels consells del Joan Rebull, que deia “copia sempre dels bons, mai dels dolents”. O per exemple et deia “si pot ser, sigues a primera línia, a la primera butaca, però mai a dalt de l’escenari”. Deia “aquesta escultura respira”, o “aquesta escultura és viva”...

I quin és el secret per fer una escultura viva?

És una cosa molt personal. Avui dia sembla tot bo, i no és veritat. Totes les escultures fetes per un professional s’han de conservar, però n’hi ha només una, o dos, molt poques, que són les que verdaderament diuen alguna cosa. Que diuen una mica més dels que han vingut abans de tu.

Tu vas pel carrer i de sobte veus un cap bonic per fer-ne una escultura?

I tant. Quan estava estudiant tenia la mania amb les orelles, per exemple. De màscares n’he fet dues o tres. Amb en Joan Serra Vilaró, que va excavar la Necròpolis Paleocristiana, que era canonge, teníem una bona amistat. Quan es va morir, a la família li vaig demanar si me’n deixaven fer la màscara, i li vaig treure la màscara, amb les orelles i tot. També miro molt les mans de la gent. Un escultor s’inspira molt en la gent del seu entorn.

Amb l’Apel·les Fenosa éreu amics.

Sí. A les festes del Fenosa hi anaven la flor i nata de Barcelona. Feien sopars, i sempre hi estàvem invitats. I féiem sortides, també. A Farena i altres llocs del Camp de Tarragona. Era un enamorat de la naturalesa i tenia una gran sensibilitat. Era un home molt senzill.

Del Joan Rebull també vas ser deixeble?

Més que tot és que havia estat a casa seva. L’admirava molt. El considero dels millors artistes del Camp de Tarragona. De lo milloret milloret. Té obres en molts museus de diferents llocs. Jo no soc res comparat amb aquesta gent. Jo ho vaig deixar molt jove, de fer escultura. No en podia viure. Si ells ja tenien grans dificultats per subsistir, jo no tenia possibilitats.

Què vas fer quan te’n vas adonar que amb l’escultura no et podries guanyar la vida?

Com que m’agradava molt l’arqueologia i les antiguitats, vaig anar a l’Escola de Restauració de Madrid. Em vaig treure el títol, i en tornar vaig ingressar al Museu Arqueològic. Allí vaig estar fins que l’arquebisbe Torrella em fa la proposta de muntar el Centre de Conservació i Restauració de l’Arquebisbat de Tarragona.

O sigui, que l’arquebisbe Ramon Torrella et va canviar la vida.

Sí, perquè llavors jo vaig demanar una excedència del Museu Arqueològic després de 25 anys de treballar-hi, i ja no hi vaig tornar. Al Centre de Conservació i Restauració de l’Arquebisbat hi treballàvem tres persones: el meu germà Miquel, l’Helena Calaf, que ja l’havia tinguda jo al Museu Arqueològic, i un servidor. Féiem tota la diòcesi.

L’has enyorat, l’escultura?

Tota la vida. Amb l’escultura ets lliure total. També he disfrutat molt fent restauració, però no té res a veure. L’escultura és crear. De l’altra manera, jo només faig com un metge: procurar que el malalt que m’arriba, que és la peça per restaurar, no se’m mori.

La figura de la Verge de les Neus de la Nou de Gaià sí que és creació teva.

Sí. És de la meva època encara de quan feia escultura. I en tinc d’altres. A Vilaplana hi tinc una Mare de Déu del Carme, de quan jo encara era més jove, que devia tenir 18 o 19 anys. Tenia la gran sort que quan es feien exposicions col·lectives a Tarragona, que hi havien els pintors i els escultors, sempre m’invitaven. Sempre per a mi era un gran honor poder estar junt amb ells a les exposicions que es feien al Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Tarragona. Em presentava a tots els premis.

Vas guanyar, a part del primer premi del concurs provincial per “Cap de nen”, el concurs nacional a Sant Sebastià.

Sí. Esclar, totes aquestes escultures ja no les tinc. Te les vens... i et sap greu. A vegades fins i tot penso, d’alguna que he tornat a veure al cap dels anys, “ostres, això ho vaig fer jo?”.

Quina sensació et fa?

Oh, molt bona. Com si fos un crio meu. Sento cada obra meva com si fos una criatura. Costa molt de desprendre’t d’una obra teva. Ho has de viure, costa molt. Sempre que he venut alguna cosa, i he tingut la sort de vendre-la a gent que s’ho estimava, em deia a mi mateix que no passava res, que la peça només canviava de casa i que viuria potser més ben cuidada que no pas la cuidaria jo.

Que el ‘criatura’ estaria ben cuidada.

Aquella persona que te la compra, normalment ja sap a casa seva on la posarà, si al menjador, si a la sala d’estar... i penses “home, menys mal, estarà en un lloc on també viurà bé«. Però falta l’última part, i és que aquella persona es fa gran, i què en fa d’aquella obra?

Què en fa?

No sap què fer-ne, i igual que l’escultor se’n va al cementiri, l’obra se’n va al museu. I per això dic que el museu és el cementiri, quan hauria de ser viu, el màxim de viu possible. Perquè les peces des del taller de l’escultor han estat vivint, i continuaven vivint a la casa de la persona que les tenia. En canvi, quan la peça arriba al museu, és morta.

Arran d’estar al Museu Arqueològic, tu anaves personalment a les excavacions arqueològiques.

Sí, hi col·laborava en tot. Feia els plànols de les excavacions. Esclar, llavors ho féiem tot, i tot a mà. Em recordo del paper mil·limetrat. Feia l’alçat i la planta a llapis.

És veritat que als terrenys on hi ha la refineria s’hi havia trobat un jaciment romà?

Sí. Tres vil·les romanes. I uns enterraments.

I què va passar amb allò?

No en vaig saber res més.

Quin ha estat el jaciment o la troballa d’aquella època que més et va impactar?

Del món romà, l’escombrera del passatge Cobos, que és del segle I a.C., amb una gran varietat de vidres i ceràmiques. I les excavacions dels Munts, amb peces extraordinàries. I de les últimes coses que vaig fer, el Teatre Romà, el toracat [estàtua que representa una persona amb cuirassa], les escultures. Algunes encara conservaven la policromia.

Què sents al tenir a les mans una peça d’aquestes?

Penso en l’artista que la va crear. Procuro primer conservar més que no restaurar. Restauració sempre és invenció. Hi ha ciutats que quan fan la restauració és perquè no han fet abans la conservació. Arriben tard. Llavors és quan hi ha el gran problema, i és que la reintegració agrada o no agrada. Es discuteix molt, perquè a vegades, segons com es reintegra, es veu més el modern que el vell.

Què n’opines?

Hi ha d’haver un respecte per la peça i per la seva història. La peça no la volem fer nova. Volem que la peça ens expliqui tot el que ha viscut, totes les vicissituds que ha passat.

Pesa la responsabilitat quan tens a les mans una peça per restaurar?

Responsabilitat doble, cap al passat i cap al futur.

Cal humilitat?

Cal ser molt honrat.

Aquí a Tarragona, com diries que s’ha tractat, tradicionalment, el patrimoni?

Home... s’intenta, però falta molt. Amb el gran patrimoni que té Tarragona, no tan sols romà sinó de totes les èpoques, hauria de tenir un centre de restauració amb un equip de professionals que dominés tots els processos i totes les èpoques.

Què en penses, del que va passar amb el relleu de Minerva?

A mi fa molts anys em van encomanar, per a una exposició que va fer la Generalitat, que en fes una còpia. Vaig posar una bastida i en vaig treure una còpia per a l’exposició. En vaig fer dues. L’altra la vaig regalar al Col·legi d’Enginyers. Ja llavors vaig fer la proposta de fer-ne una còpia exacta –que avui amb el 3D encara seria molt més fàcil– i dur l’original al museu per a la seva conservació, tenint en compte que incorpora la inscripció llatina més antiga d'Hispània. L’arqueòleg alemany Theodor Hauschild ja ho va dir. Jo li vaig preguntar per què considerava que el relleu de Minerva estava fet per un íber, i em va dir que a l’escut hi porta el cap d’un llop. Jo hi vaig treballar, pel Hauschild, a Centcelles.

O sigui, que ets partidari de col·locar a la muralla una còpia del relleu de Minerva?

Sí, a dalt, una còpia. I a peu pla, amb finalitat didàctica, una reproducció de com era el relleu sencer, perquè la gent se’n faci una idea. I l’original, al museu.

I les estàtues de la font del Centenari?

Són de l’escultor Viladomat, que les va fer per al passeig de Gràcia de Barcelona. Pel que sigui, no es van portar a terme. Per al centenari de la Rambla, hi va haver una persona molt interessada i les va vendre a l’Ajuntament de Tarragona. Aquestes figures estan pensades per a bronze, per això està molt lligat tot. Com que no hi havia prous diners, es van fer amb pedra d’Hontoria (Burgos). És una pedra tova que es pot fins i tot serrar amb una serra. Esclar, aquesta pedra que es molt porosa, amb la humitat, el fred, i la calor, es fa malbé. Nosaltres hi vam fer una intervenció ja fa temps, però ja estaven molt fetes malbé. És una llàstima.

La Catedral és la joia de la corona de Tarragona?

En aquesta ciutat ja sabem que tenim patrimoni de totes les èpoques. És bastant complicat de dir, però sí, la peça important és la Catedral. Que és una Catedral de transició al gòtic, tant el claustre com la façana, això és important.

Va ser una de les teves grans fites, la restauració de la façana de la Catedral?

A dins de la Catedral hi hem fet coses molt importants, com pot ser la capella de la Mare de Déu del Claustre, el Santíssim tot complet... El més espectacular i el que més estimem i està per damunt de tot és el retaule de l’Altar Major, de Pere Joan, esculpit entre 1426 i 1434, i més que tot la predel·la. És important tot ell, el retaule, però la predel·la és lo milloret que hi ha d’escultura gòtica a Tarragona.

Dels misteris de Setmana Santa, quin és el teu preferit?

Pensa que jo vaig treballar en el Descendiment de la Creu de Valls, que és de Lluís Bonifaç; a Reus, en el Sant Crist de la Sang, els Natzarens i el Sant Sepulcre, que jo vaig ser molt amic de l’escultor, Modest Gené. Amb el temps, aquestes imatges, principalment el Crist, tenen el problema que la gent els hi fan petons, o hi posen les mans. Llavors als genolls i els peus es perd la policromia, i cal refer aquests trossos. És una imatge de veneració. Ojalá tota la vida la gent les toqui, voldrà dir que hi tenen fe. L’art sacre és un art viu, i la restauració ha de respectar aquest sentiment i retornar a la peça la integritat no només física sinó espiritual.

I dels passos de Setmana Santa de Tarragona?

De Tarragona, artísticament per a mi el millor és el Cireneu. És d’Antonio Parera. Es va salvar del 36. Per a mi és la millor, i mira que el Sant Crist de la Sang és de Martorell. Després hi ha el Sant Sepulcre dels Pagesos, com a peça antiga. En totes elles hi he treballat.

Veient el llistat de les intervencions que has fet al llarg dels anys, sembla que tot el patrimoni de Tarragona ha passat per les teves mans.

Home, he pencat bastant. De sol a sol. Ens aixecàvem a les set del matí, i ens posàvem a treballar a les vuit. A la una veníem a dinar. A les tres hi tornàvem, fins a les vuit del vespre. Jo primer pensava que treballaria pel matí i em quedaria mig dia per fer escultura, perquè la idea meva era fer restauració per viure, i fer escultura perquè em donava la gana. I després te n’adones que no ho pots fer, perquè estàs davant d’una peça i hi has de treballar matí, tarda i nit perquè no la pots deixar, o perquè després d’aquella peça en ve una altra, i quedes lligat. No pots. O fas una cosa, o fas l’altra.

Et sents reconegut per la ciutat?

Em coneix casi tothom. Ara, del reconeixement jo no me n’he preocupat mai. No vull res.

Quina modèstia.

No és modèstia, no.

Parlem una mica d’art modern.

És que no m’agrada.

“Jo encara vaig tenir grans mestres”, dius. Creus que el teu ofici es perd?

Avui hi ha tot un altre concepte del que jo vaig aprendre.

Al teu taller és on et sents més a gust?

Sí, però quan estava per exemple treballant a la Catedral, també.

Si no haguessis estat artista, Eustaqui, què hauries volgut ser?

Pagès. Com el camp, per a mi, res. És tot un món. Ben maco. T’aixeques al matí i veus el sol per tot arreu. És un altre món. Pagès d’horta, eh? En aquella època meva es cavava tot a mà...