Montserrat Duch: «Els avenços del feminisme són avenços per a tota la humanitat»

«A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». Aquests versos de Maria Mercè Marçal són l’eix del darrer llibre de Montserrat Duch, ‘Pa i roses. Píndoles per a una altra història del segle XX’ (Base). El dimarts dia 14 a les 19 hores el presentarà al Centre de Lectura de Reus.

Per què publiques ara aquest recull d’articles teus sobre dones i lluita feminista? És un moment bo per al feminisme?

Jo penso que conèixer la genealogia dels moviments socials sempre és necessari. Vaig veure que tot aquest material que configura el llibre tenia una unitat. I haver-lo estructurat a partir del poema de la Maria Mercè Marçal ‘Cau de llunes’ ha sigut un encert, perquè fa de fil conductor.

Com veus el panorama? Creus que el feminisme ha deixat de banda temes essencials a causa de la lluita, urgent, contra la violència masclista?

En cada etapa del feminisme hi ha hagut un factor mobilitzador rellevant. Al segle XIX va ser el sufragi; a la segona onada dels anys 60, els drets reproductius i el concepte d’autonomia; la tercera onada va ser la de la diversitat dins en moviment; i en aquesta fase d’ara, la quarta, la violència contra les dones pel fet de ser-ho és el factor mobilitzador que té més ressò social i concita més suports. Això no treu que òbviament s’hagi de continuar parlant del biaix de gènere i del sostre de vidre.

Podem perdre el que teníem guanyat?

Tinc una amiga que diu que les feministes han d’estar amb la pancarta al passadís de casa. Res està consolidat. Les possibilitats de fer una passa enrere quan ha costat tant fer-ne mitja endavant són molt grans, perquè hi ha interessos poderosos. En tot cas, cada generació té dret a formular les demandes que li semblin.

Per què dius que el moviment feminista essencialment busca reconeixement?

Els primers moviments socials buscaven la redistribució. El feminisme és el que en diem, tècnicament, un nou moviment social. La seva batalla no és tant per la redistribució de la renda com per la redistribució de bens simbòlics. Continua sent essencialment un moviment que vol això, reconeixement.

Reconeixement, perquè la història de les dones ha estat d’invisibilització, oi?

Al llibre parlo del que va costar arribar a la Universitat. No s’autoritzarà la matrícula d’una dona fins al 1910. D’això en fa cent anys, que són quatre dies. És un procés molt llarg.

Tenim un deute amb totes aquelles dones que van lluitar?

La feina de recerca acadèmica ha estat sobretot recuperar aquelles dones que en contextos molt més difícils que l’actual ja van petjar per la igualtat i per preservar la diferència. La qüestió central, el gran salt endavant, no és tan sols recuperar-ne algunes, que és el que en diem història contributiva, sinó fer que hi siguin. Als anys 80 es feia un llibre de qualsevol aspecte acadèmic i després s’hi afegia al final un capítol, com de més a més, que era el de les dones. Era molt freqüent.

Dius que encara avui investigar sobre el passat de les dones a l’acadèmia és fer recerca de segona. Encara avui?

Un gran avenç en història de les dones i gènere, i una historiografia de l’època contemporània –que també avança molt i és capaç d’explicar amb unes altres coordenades la Guerra Civil per exemple–, són com dues línies paral·leles, que sabem que no conflueixen mai. Els manuals, o la història general, no incorpora tot el que ha descobert la història de les dones, ha escrit i ha publicat.

Què hi ha darrere de tot això?

Un sistema molt sòlid que ve de molt enrere, que ha estat legitimat per les ideologies, pel moviment obrer, i per l’Església, i que és el patriarcat. Aquest sistema té una gran fortalesa, i evidentment quan hi ha com ara un moviment important en el camp social, generacional i acadèmic, potent i articulat, el sistema es defensa d’alguna manera. Hi ha enemics de la igualtat, això és evident. Ara em preocupa, des d’aquest punt de vista, què pot passar a les eleccions europees. Hi ha una extrema dreta amb una agenda per acabar, entre altres coses, amb la «ideologia de gènere», com diuen.

Dius que el feminisme com a moviment social ha contribuït de manera decisiva a la construcció de la ciutadania. I també destaques molt el papel del feminisme en la transició, que dius que s’ha volgut ocultar.

Jo crec que en el cas d’Espanya la dictadura va condicionar molt el caràcter del moviment feminista a la transició, que va ser molt més polític, en comparació amb el d’altres països europeus que com a mínim tenien democràcia des del 1945, o no havien tingut una ruptura com la que vam tenir nosaltres amb una dictadura del 1936 al 1977, com hem acordat que va durar en un recent congrés celebrat a Tolosa sobre el franquisme. Fins a les primeres eleccions democràtiques podem dir que hi ha dictadura. En les mentalitats col·lectives, això compta molt. Són aquelles coses de l’inconscient. Això afecta les mentalitats, evidentment.

Amb això vols dir que el moviment feminista a Espanya té més l’etiqueta de ‘roig’ que en un altre país?

Sí. I que les coses que posa en primera línia, en altres llocs ja no calen perquè ja tenien democràcia. Es pot parlar de diversos feminismes. Hi ha un feminisme molt vinculat a qüestions d’identitat nacional. L’irlandès ho és molt, i el català. El que passa és que el català té una duplicitat en la formulació. D’una banda hi ha un catalanisme conservador, i hi haurà un feminisme conservador: Montserdà, el feminisme catòlic... I per una altra banda hi haurà un feminisme republicà. Fent història ficció, si les conquestes de la Segona República no s’haguessin estroncat i haguessin tingut continuïtat, òbviament la mentalitat col·lectiva també seria una altra. I això passa en tot.

Els moviments nacionalistes català i basc van llastar el desenvolupament del feminisme, pel seu arrelament catòlic. Però també va passar amb el marxisme, oi? D’aquí ve la línia del feminisme que diu “deixem-nos estar de partits polítics que la nostra és una altra lluita”?

El moviment autònom, sí. Ara aquest no és un debat, però el va ser i molt important a la transició. Jo vaig ser de la doble militància. A les Jornades Feministes de Granada del 1979 es produeix la gran ruptura. Des de llavors, entre les de la doble militància i el feminisme de la igualtat, i les del feminisme autònom o radical hi ha una bifurcació total. Allò va afeblir en aquell context el moviment.

Tu diries que encara ens llasten, els 40 anys de dictadura?

Sí, evidentment. Jo crec que hi ha molts elements del debat polític, la intransigència, el sectarisme..., que venen de la dictadura, i si m’apures, de la Inquisició. La configuració de les mentalitats col·lectives cal entendre-la d’una llarga durada. A més a més, són molt difícils de transformar.

Encara doncs arrosseguem la confusió entre mare pàtria i mare social? Dius que és sovintejat que les dones simbolitzen la col·lectivitat nacional, el seu esperit, i fins i tot l’honor nacional.

Sí, això és així. Probablement avui no s’expliciti d’aquesta manera, però està clarament subsumit en alguns discursos.

El moviment trans és avui un altre repte per al feminisme?

No. Jo crec que les coses s’han de posar en el seu lloc. Diu l’estadística que de persones trans n’hi ha un 0,1%. No pot ser que les demandes d’una exigua minoria condicionin el fer del moviment.

Què vols dir amb la frase “Les dones sabem que sabem”?

Les dones sabem que tenim les mateixes capacitats. “Sabem que sabem” vol dir que coneixem en quin món estem, que som prou lúcides com per detectar els elements de discriminació i instrumentalització, el gruix gros del patriarcat, però també sabem que tenim capacitats i les volem exercir. Hi ha qui diu que aquesta és la revolució del segle XX, i en qualsevol cas és la revolució més llarga i més substantiva.

La revolució feminista és la més llarga de la història?

La revolució feminista és segurament la que té més abast i afecta més dimensions de la vida de les persones. No tan sols de les dones, també dels homes. Perquè les feministes sempre han pensat que la motxilla que duen els homes, la de la masculinitat diguem-ne hegemònica, és bastant feixuga.

L’home és víctima del patriarcat?

En una lògica més de compartir, tant la criança com la cura mutua, les tasques de manteniment de la vida que tradicionalment hem fet només les dones, jo penso que ells també tindrien una vida més plena. No amputarien unes dimensions de la vida en les quals teòricament, per allò de guanyar-se el pa i tenir èxit professional, sembla que no poden ‘perdre el temps’. Els avenços del feminisme són clarament avenços per a la humanitat.