Camins de l’Ànima

Començaré per l’acabament del concert: l’última nota del motet de Mateu Fletxa, Miserere mei. Les mans del director fan l’últim gest, més que les mans són els dits que es repleguen lentament, i els cantants de la Jove Capella Reial de Catalunya respiren. I just després d’aquest respir, els que hem escoltat esclatem. És una emoció continguda que s’allibera. El públic s’aixeca de la cadira aplaudint i cridant bravo. Hem estat en perfecta comunió amb el director, els dos músics i els vuit cantants (tres dones i cinc homes). I una de les claus ha estat fer el concert a la sala dels cups, els antics cellers de Poblet on es guardava el vi i ara s’amarava de veus. I una altra de les claus ha estat la distribució del públic “abraçant” els cantants. I tots, completament tots, hem estat dirigits per Lluis Vilamajó. I ha dirigit les veus com si ballés una partitura. I nosaltres l’hem seguit. Cap i cames, braços i mans, boca i ulls. Ja ho va dir abans de començar: “mireu-nos la cara.” I és que el cant sortia de les seves goles, però també de tot el cos. I en acabar la gent continuava aplaudint i ningú feia el gest de marxar, com trastornats, i amb poques ganes de retornar al món.

El concert Camins de l’ànima entrava dins el Festival Jordi Savall que cada estiu ens obre els ulls i els sentits cap a la música antiga a Montblanc, Poblet i Santes Creus. Aquest any porta el títol A la vida. Camins de l’ànima: música vocal, “tot allò que ens inspira el so de la veu”, deia el director abans de començar, “una tela que omplim a cada assaig, a cada concert, amb tot de formes, intensitats i sentiments.” I ens avisava: “el so viatjarà per tota la sala”. I va ser veritat, perquè de cop els cantants es desplaçaven: ara seia un, ara canviava de lloc, ara el sentíem darrere nostre... Una coreografia de veus que no parava.

El programa va començar amb la simplicitat d’un villancet de Francisco Guerrero (s. XVI), va avançar amb la reflexió cristiana d’un motet de Palestrina, s’inicia el s.XX amb Lux aeterna d’Edward Elgar. The Deer’s Cry d’Arvo Pärt (1935) explora el misteri de la fe amb una profunda espiritualitat que feia baixar les llàgrimes. I avancem en el temps amb Bernat Vivancos (1973) i Floreixen les espines, per acabar amb Mateu Fletxa fent una roda en la història de la música vocal que ens torna a la simplicitat amb què començàvem.

Hi ha concerts meravellosos, n’hi ha que voldries que no s’acabessin mai, n’hi ha que comentes uns quants dies, però encara n’hi ha algun, de tant en tant, que et deixa petja potser per la resta de la teva vida. Com diu Martí Sancliment al programa de mà, “La música ens permet viatjar per racons nostres on les paraules no arriben.”