Anna Maria Bofarull: «Hi ha una feina molt pedagògica en el cinema i em nego a renunciar-hi»

És una apassionada de la seva feina a la qual es dedica per una vocació que va sentir des de ben petita. Llicenciada en Humanitats per la Pompeu Fabra i titulada en Direcció Cinematogràfica en el Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, Anna Maria Bofarull (Tarragona, 1979), és una cineasta compromesa, amb la seva feina, amb el seu públic i amb ella mateixa. Guionista, directora i productora, les seves creacions destaquen pel seu vessant social i amb una important presència femenina al seu equip tant a la pantalla com darrere d’ella. Entre els seus projectes, els documentals Hammada i Notes al peu, o els films Sonata per a violoncel, el primer en què es tractava la fibromiàlgia o Sinjar, que parla de les noies yazidís, esclaves sexuals d’Estat Islàmic.

Quanta feina hi ha darrere del glamur de la catifa vermella?, quants anys pot trigar a fer-se realitat una pel·lícula?

Molts. Per exemple, des que vaig començar a pensar Sinjar fins que es va estrenar i es va compartir amb el públic van passar més de set anys i podria ser pitjor. Vull dir, com a creadora, a vegades necessites reflexionar-la molt.

Però en aquests set anys vostè ha de viure.

Evidentment. Per mi fer cinema és una feina, però també una manera de viure. Llavors, és interessant trobar l’equilibri per poder viure d’altres disciplines. Hi ha qui escriu, qui fa publicitat o fotografia. En el meu cas, és la producció. És una forma d’estar en contacte amb el sector i, alhora, regalar-me temps personal creatiu propi perquè tinc la sensació que els meus projectes necessiten més temps de maduració.

Això té a veure amb els temes que tracta? Perquè acostumen a ser molt socials.

Té a veure amb el temps. Jo m’ho he plantejat molts cops perquè hi ha moments que puntualment t’interessa un tema i ho voldries fer, però si passa molt de temps fins que es materialitza, pot avorrir-te, no interessar-te tant o no tenir tanta energia per continuar treballant en ell. Llavors, li trobo un sentit si socialment allò té rellevància, si tinc la sensació que estic explicant una història que es coneix poc, de la qual se n’ha parlat poc i que és important posar sobre la taula perquè es generi un debat social. Per mi això fa que li vegi sentit a invertir temps a desenvolupar aquesta història.

És el cas de les noies yazidís. Què va significar per a vostè aquell viatge emocional?

Vaig descobrir que existia la minoria yazidí el 2014, quan Estat Islàmic va ocupar gran part d’Orient Mitjà, quan estava matant homes i segrestant dones convertint-les en esclaves sexuals i em va sobtar molt, en un moment en què aquí estem reivindicant el paper de la dona. Vull dir, tenim una tendència a parlar del passat, del que no podien fer les nostres àvies i no és una qüestió de temps, únicament. És qüestió d’espai també i d’intentar educar en aquesta consciència, de reivindicar, perquè ara mateix hi ha dones al món que no tenen els drets que tenim nosaltres i això que ens hem guanyat hem de seguir defensant-lo perquè sinó, pot canviar ràpidament. En aquest panorama em vaig trobar amb el fet que a coetànies meves a l’altra punta del món les estaven convertint en esclaves sexuals i vaig voler saber més, saber què és una esclava sexual al segle XXI. En aquell moment estava embarassada de la meva filla petita.

Va viatjar embarassada?

No. Vaig esperar a parir i quan la nena tenia sis mesos la vaig deixar a Alemanya, on vivíem, i me’n vaig anar 15 dies al Kurdistan a conèixer aquestes dones. I no va ser només una experiència professional, sinó vital i emocional. Explicaven històries horroroses, però d’una forma molt oberta i molt sincera. A més a més, jo intentava treure’m llet per tenir-ne a la tornada a casa, per la qual cosa, hormonalment, també ho vaig viure a flor de pell. En definitiva, es va crear un lligam molt especial amb aquesta història. Va ser un projecte molt difícil d’aixecar i de finançar, però estava compromesa amb explicar les vivències d’aquestes dones.

Després, durant el rodatge li va enganxar la pandèmia allà...

Em vaig emportar tot l’equip d’aquí i al Kurdistan iraquià vam treballar molt amb no actors, que és el bo que té la pel·lícula, que els espais, els rostres i les veus són molt reals. La pandèmia ens va agafar rodant. Ja prou difícil és fer una pel·lícula, que a sobre sigui a l’Iraq, amb un equip mínim, amb pocs diners, com perquè a sobre comenci una pandèmia de la qual ningú no sabia què era. Ens va acabar repatriant l’Exèrcit espanyol.

Parla de pressupost. Qui té l’última paraula, direcció o producció?

Jo sempre m’he produït. Al principi, ho vaig viure com un problema i em vaig convertir en productora perquè no trobava l’ideal per a les meves pel·lícules i vaig decidir que això no m’havia de frenar. I vaig aprendre molt. M’ha anat bé fer les dues feines, ha estat positiu, en el sentit que el productor té molta capacitat de decidir, ja que per molt que el director vulgui una cosa determinada, si no hi ha recursos, doncs no serà possible. Com a creadora he pogut decidir on volia posar aquests recursos i on no. Al final, la decisió sempre ha depès de mi.

I aquest cinema independent és cinema resistència, contra Hollywood, per exemple?

Sí. Per mi existeixen molts tipus diferents de fer cinema i encara més de fer audiovisual o sèries. És molt personal i a vegades costa molt trobar la història que t’interessi, que ressoni en tu, aquella que t’emociona, que t’afecta. Crec que això és l’espai del cinema independent i és el reducte. El cinema mainstream, que arriba a més públic, a vegades pot ser molt autèntic i d’altres, molt buit. I el que em fa por pel que fa a les plataformes és que cada cop hi ha menys espai per aquest cine independent que fins ara estava més en festivals, en sales petites, en cine d’autor.

El cinema ha de fer pensar?

Aquesta és una reflexió bàsica que cadascú que ens dediquem a això hem de fer. Efectivament, és un negoci, però no va d’això. Per mi va de compartir, d’educar, hi ha una feina molt pedagògica en el cinema i em nego a renunciar-hi, la qual cosa no vol dir que totes les pel·lícules que miri siguin per aprendre alguna cosa de la vida. A vegades només tinc ganes de passar una estona. Però la possibilitat que hi hagi una finestra oberta al món, que algú de l’altra punta del planeta em pugui mostrar com és el seu dia a dia, quina és la seva realitat, em sembla fascinant. A mi és el que m’ha apropat al cinema i és el que tinc ganes que el meu cine continuï sent. Entenc que potser ho fas per diners, però això i tot, hi ha més a la vida que els diners.

Si parlem de diners, hi ha diferència en el món del cinema entre homes i dones?

Està molt descompensat. Per exemple, pels tècnics i els actors hi ha un salari mínim, però no així pel director perquè partim que hi ha un caixet. No hi ha dues persones que cobrin el mateix, com tampoc no hi ha dues pel·lícules iguals. Però, d’altra banda, s’ha fet molta feina. Des de les institucions públiques s’està donant punts extra quan hi ha dones a l’equip per poder assegurar que de mica en mica arribem al 50%. Hi ha moltes mesures en aquest sentit, tot neix de les associacions de dones, que han fet molt bona feina.

Vostè no és gaire gran, però tot això no hi era quan va començar, oi?

No. S’ha anat implementant amb la feina d’associacions de dones tècniques, de dones directores o guionistes que han començat a fer pressió. Al final, tot depèn dels recursos i qui dona els diners en el món del cinema independent són els departaments de cultura de la Generalitat i del Ministeri. Es va veure que a mesura que poses dones en càrrecs importants comences a tenir-ne en altres càrrecs perquè al principi hi havia un dos per cent de dones compositores, per exemple.

Però hi ha moltes dones músiques.

Però no componen per a cinema. D’igual manera, les dones directores de fotografia eren de les menys representades, ha costat molt perquè havien de carregar focus, material... Justament, la Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (CIMA) acaba de presentar l’informe referent al 2022 i concretament, va haver-hi un 24% de dones dirigint pel·lícules, vers el 76% d’homes.

Paradoxalment, a l’altra banda de la càmera sí que hi ha dones a poder ser joves i atractives.

És la mirada. Ara s’està parlant molt i és molt interessant tot el discurs que hi ha sobre el creador home que té una mirada sobre el cos de la dona. És el llenguatge audiovisual que hem tingut durant molts anys, el que descobreix una dona des de baix i pujant pel seu cos. Però, com mira el cos de la dona una dona?

Aleshores, les polítiques públiques han afavorit aquest canvi de mirada?

Sí. Els diners públics han de servir per canviar estructures que com a societat som conscients que s’han de canviar. Per exemple, s’ha creat la figura de la coordinadora d’intimitat, que no existia abans. Bàsicament, està per vigilar o acompanyar que la persona que està exposant el seu cos ho estigui fent d’una manera còmoda, que no se senti violentada, que no hi hagi una sobreexposició. I personalment, em sorprèn una mica, ja que de manera natural sempre he treballat així. Tot i que també és cert que és molt diferent quan parlem d’un equip petit, en uns entorns molt controlats. En aquest sentit, sempre ho he fet amb gent amb què em sento a gust. Sé que no entraran en certes dinàmiques d’abusos de poder o de maltractaments perquè aquesta persona no tornaria a treballar amb mi.

És cert que està escrivint una sèrie sobre Tarragona?

Sí. Vaig començar a escriure-la fa un parell d’anys, però fer televisió és molt complicat.

Per què?

Si no tens grans pressupostos, finançament públic o una televisió al darrere que estigui interessada, els projectes no es poden tirar endavant perquè actualment, les televisions miren molt quin públic tindrà una sèrie, quin ressò, quin rendiment... És un món molt particular. Podem dir que és una indústria pura i dura. És la dictadura de les dades.

Vostè va fer una ficció sobre Dolores Ibárruri...

Precisament, era una sèrie que volia fer i ha sigut impossible. Sembla mentida, però Espanya, vuitanta anys després de la Guerra Civil, no està preparada per tenir una sèrie sobre Dolores Ibárruri ni sobre el comunisme, quan en realitat és una història de feminisme, de transgressió, també de criticar el personatge, que té llums i ombres i no es tracta de posar sants en un altar. Ningú amb diners està disposat a explicar aquesta història.